Xina aspira a guanyar una guerra en la qual no ha participat fins ara. La neutralitat esbiaixada de la Xina en la Guerra de Putin només li pot portar beneficis en el mig i llarg termini. Els estímuls de Xina com a potència negociadora estan en la debilitat de Rússia. I per aquesta raó, a Pequín no li convé precipitar-se fent de taula de salvació a l’economia russa, creixentment anèmica per les sancions econòmiques. A l’orgull ferit de Putin tampoc li interessa que Rússia –economia amb un PIB inferior a Itàlia abans de l’inici de la guerra– quedi ancorada i definitivament depenent de Xina, tot i que és el que passarà.

Rússia pot proveir a Xina una abundant producció agrària i un cabal energètic ingent. Xina espera pacient a la porta que una Rússia exhausta quedi enquadrada com a actor secundari en un nou món bipolar Estats Units - Xina. Putin fa el cant del cigne d’una glòria imperial fallida i Xina practica una hegemonia silent, sense l’orgull irritat que tant ajuda a cometre els errors de les guerres.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha presentat repetidament la rivalitat del seu país amb la Xina com una batalla entre la democràcia i l’autocràcia, un xoc ideològic que recorda la Guerra Freda. Aquesta narració és inexacta: els Estats Units i la Xina estan bloquejats en una competència pel domini estratègic, i aquest bloqueig gairebé impedeix la resolució. Mentre que les demandes relacionades amb els béns tangibles i els problemes de seguretat es poden encarrilar, les lluites ideològiques solen acabar d’una manera: amb la derrota incondicional d’una de les parts.

Els Estats Units no haurien d’intentar «derrotar» la Xina, com ho va fer amb la Unió Soviètica, perquè, en primer lloc, la Xina no busca difondre el «socialisme amb característiques xineses» arreu del món. Quan el 2017 el president xinès Xi Jinping va declarar que «la guerra sense el fum de la pólvora en l’àmbit ideològic és omnipresent i la lluita sense armament en l’àmbit polític no s’ha aturat mai», va exigir principalment que els estrangers respectin les institucions i les tradicions culturals de la Xina.

Això reflecteix, en part, el nacionalisme xinès, alimentat per narracions històriques, especialment la memòria del «segle d’humiliació» (1839-1949), durant el qual la Xina va enfrontar-se a les intervencions i el la subjugació de les potències occidentals i del Japó. Però també és pragmàtic: el Partit Comunista de la Xina reconeix que algunes tendències internes podrien desestabilitzar el país i, finalment, fins i tot esfondrar el govern del PCX.

Per exemple, l’augment econòmic de la Xina ha produït una classe mitjana educada, ben connectada i de ràpid creixement. Si aquests consumidors cada cop més poderosos rebutgessin les restriccions a l’activitat del sector privat o els límits a la lliure expressió, el PCX tindria problemes. Davant d’això, el PCX considera la defensa dels Estats Units de la llibertat política i els drets humans a la Xina com un esforç per subvertir el seu domini.

Fins i tot l’impuls dels Estats Units per exportar la democràcia liberal a Àsia i Àfrica ha estat menys un problema ideològic per a la Xina que estratègic. És probable que les democràcies que funcionin siguin socis de negociació més difícils per a la Xina i fins i tot es podrien incorporar a aliances antixineses liderades pels EUA.

En aquest sentit, les pors de la Xina probablement s’han atenuat pels avenços recents. Amb la caòtica retirada dels Estats Units de l’Afganistan i la ràpida reconquesta del país per part dels talibans, la «croada» democràtica dels Estats Units –per prendre prestat el llenguatge de l’antic president nord-americà George W. Bush– sembla haver arribat a una conclusió ignominiosa.

Però fins i tot si els Estats Units no estan incorporant nous països al cordó democràtic, el seu sistema d’aliança existent és formidable i Biden està compromès a reforçar-lo encara més. Per exemple, ha treballat per reanimar l’OTAN; va crear AUKUS, una nova aliança de defensa i tecnologia amb el Regne Unit i Austràlia; i l’aprofundiment de la cooperació en matèria de seguretat entre les democràcies clau de l’Indo-Pacífic (Austràlia, Índia, Japó i els EUA, coneguts com el «Quad»).

Aquest enfocament en les aliances és probablement la diferència més gran entre la política de Biden a la Xina i la del seu predecessor, Donald Trump, que va liderar el canvi cap a la confrontació. (Abans de Trump, els recents presidents nord-americans van intentar en gran mesura mantenir bones relacions de treball amb la Xina, sobretot perquè es van aferrar a la hipòtesi que l’augment econòmic del país provocaria progressivament un canvi polític).

Els EUA han d’acceptar que els dies de l’hegemonia nord-americana s’han acabat. En el món multipolar actual, les diferents cultures i sistemes polítics hauran d’aprendre a conviure. La derrota ideològica de la Unió Soviètica no va suposar precisament una democràcia liberal. Potser més important encara que la Xina esdevingués d’alguna manera de sobte una democràcia liberal, els seus greuges històrics i aspiracions territorials es mantindrien, com és el cas actual de Rússia. En aquest sentit, la competència ideològica és fora de sentit.

Sigui quin sigui el desenllaç final de l’agressió russa a Ucraïna, avui encara molt incert, tot va apuntant a un alto el foc més aviat que tard davant de la necessitat, d’una banda, de parar la brutal intervenció militar i minimitzar les víctimes, i , de l’altra, davant de les cada vegada més evidents limitacions de l’exèrcit rus i la constatació que Putin ha perdut en tots els fronts. Per això, cal anar pensant què fer després. En aquest context, el debat sobre una arquitectura estable de seguretat a Europa és imprescindible. Una arquitectura basada en els principis de l’OSCE i l’esperit dels tractats de desarmament d’armes nuclears i convencionals. Tot això només es podrà fer, però, si Rússia assumeix la renúncia a l’ús de la força i el respecte a la integritat territorial dels Estats independents i sobirans. En altres paraules, si assumeix que només pot rebre comprensió i generositat si, alhora, es compromet a un respecte escrupolós a les regles del joc. Totes les guerres acaben en una postguerra. I encara que es puguin guanyar les primeres, les segones es poden perdre, com hem après a l’Iraq o a l’Afganistan.