L’any 9 de la nostra era, les legions del llegat romà Varus van ser massacrades pels germànics en la batalla del bosc de Teutoburg. Consternat per aquella derrota, l’emperador August va deixar escrit en el seu testament que l’imperi romà havia d’establir les seves fronteres sobre accidents geogràfics defensables: deserts, mars i pel que fa a la frontera nord, els rius Rin i Danubi
El general i historiador britànic F.C. Fuller –«el Clausewitz del S XX»–, en el seu llibre Batalles decisives del món occidental, sosté, segurament exagerant de manera deliberada, que la de Teutoburg va ser la batalla més important de la Història, perquè de no haver estat per aquella terrible derrota, l’imperi romà hagués civilitzat tot el territori comprès entre el Rin i l’Elba, de manera que «una sola cultura i no dues en perpetu conflicte hauria imperat en el món occidental. No hauria sorgit el problema francoalemany, no haurien existit ni Carlemany, ni Lluís XIV, ni Napoleó, ni Guillem II ni Hitler».
Els exercicis ucrònics acostumen a ser un mal mètode per estudiar la Història, però l’«efecte papallona» existeix. És una realitat en el món científic, sí, però també en la Història, fent que la detonació d’una pistola a Sarajevo acabi provocant, entre altres coses, la desaparició de tres imperis, un terratrèmol les ones expansives del qual encara no s’han aturat.
La divisió de l’imperi romà entre Occident i Orient establerta per Dioclecià el 285, va ser, també, la divisió entre el món grec i el romà, per raons de llengua, i, amb el temps, a més, de religió. En aquest tema les tensions entre Roma i Constantinoble van ser grans, arribant al seu zenit en 1054 amb el Gran Cisma d’Orient, quan els legats pontificis van dipositar els seus anatemes d’excomunió sobre l’altar major de Santa Sofia, consumant la separació definitiva entre Roma i Constantinoble. L’imperi romà d’Occident i el Bizantí ja no existeixen, però les seves respectives religions oficials –les esglésies Catòlica i Ortodoxa– continuen molt vives.
Aquesta línia de frontera que des de fa mil cinc-cents anys separa la cristiandat occidental de l’ortodoxa, i que segueix la divisió administrativa establerta per Dioclecià, encara després de tants anys de la desaparició d’un i un altre imperi, continua emergint amb virulència de manera freqüent. Samuel Huntington en el seu reeixit llibre El xoc de civilitzacions advertia dels efectes d’aquesta divisió en les guerres de Iugoslàvia, on sovint la línia del front passava pel limes –la vella frontera– entre els dos antics imperis. I així, eixamplant molt el focus, alguns com l’historiador Jean Meyer, creuen veure aquesta mateixa línia també ara, oculta sota les kilotones i la propaganda, potser desdibuixada, però reconeixible, en el conflicte d’Ucraïna.
Així, en el seu llibre La gran controvèrsia, Meyer assenyala que «el problema de la molt antiga fractura entre les dues Europes es remunta a la divisió de l’imperi romà en dos: entre Roma i Constantinoble» que, en la seva opinió, es va agreujar amb el sorgiment de la segona i tercera Roma (Moscou) i amb la Guerra Freda. Un dels efectes de la desaparició de l’URSS va ser la multiplicació i agreujament dels punts de conflicte. El pròleg de la reedició de 2014 d’aquesta obra, comença premonitòriament amb les següents paraules: «El drama que viu Ucraïna el 2014 –en referència a l’ocupació russa de Crimea– li dóna a aquest llibre una actualitat tràgica que hagués preferit no viure. Confirma el que sap l’historiador: cal tenir en compte les dimensions culturals i religioses per entendre el món i arreglar els conflictes. Existeixen dues Europes, una de llatina, catòlica i protestant: l’altra eslava i ortodoxa: la frontera entre ambdues es troba enmig d’Ucraïna». És evident que aquesta antiga línia de falla se sedimenta, i a vegades es confon amb d’altres. La que va ser traçada a Ialta sense anar més lluny. Però continua sent important tenir-les totes en compte per a descodificar correctament la realitat.
Jean Meyer no és l’únic amb el do de la clarividència. En el seu llibre Presoners de la geografia, publicat el 2015, Tim Marshall escriu, referint-se a Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna, que «si qualsevol d’elles entrés mai a formar part de l’OTAN, podria desfermar-se una guerra». Aquests dies es parla molt de geopolítica i de la Guerra Freda. De George Kennan, l’arquitecte de doctrina de la contenció de l’URSS, i de Brzezinski i el seu «tauler d’escacs mundial». Però es parla poc o gens d’Història antiga.
Sovint, les fronteres, quan responen a raons històriques, són tossudes. I treuen el cap una vegada i una altra per a desesperació de polítics i diplomàtics. La Història d’Europa, on els mapes actuals s’assemblen més als de fa cent anys que als de fa cinquanta, és un excel·lent exemple. Som presoners de la geografia, sí. Però també de la Història.
