Alberto Núñez Feijóo serà des del congrés de primers d’abril el màxim responsable del PP. Ara es dedica a fer un tour per províncies per tal de familiaritzar-se amb el partit, perquè una cosa és Galícia –que la coneix com el palmell de la mà– i una altra, Espanya.

De viure còmodament amb una majoria absoluta i sense massa problemes, ha passat a protagonitzar dos i tres mítings diaris. I ja se sap, cal canviar el discurs tot sovint i traslladar missatges a l’opinió pública, fent ja de cap de l’oposició.

Només conèixer les seves intencions, va manifestar que ell no volia insultar Pedro Sánchez, sinó guanyar-lo a les urnes. Era un còctel Molotov dirigit a la línia de flotació d’un Pablo Casado que no va tenir més remei que rendir-se i llençar la tovallola. Mentre els barons li giraven l’esquena en una lamentable escena de traïció nocturna, tots ells es posaven a disposició del líder gallec. L’ungien com a salvador del PP en uns moments en què els dirigents territorials volien posar fi a les polèmiques protagonitzades per l’aparell del carrer Gènova i la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso.

El camí que ha de recórrer Núñez Feijóo no serà del tot planer. A favor té la premsa conservadora madrilenya, però els seus errors seran analitzats amb llum i taquígrafs. Malgrat ser un polític veterà i amb quatre majories absolutes a l’esquena, ja ha comès alguns errors que de ben segur preocupen als seus col·laboradors més estrets.

Sense anar massa lluny la passada setmana fou nefasta per al PSOE i malgrat els desencerts el PP no ho va saber aprofitar atès que Feijóo es perdé en un mar de contradiccions. Hom té la impressió que de moment va a la seva i que necessita urgentment un equip que el protegeixi i vigili d’aprop. Poques situacions el podien sorprendre de la política gallega, però encara li manca molta informació per opinar d’alguns temes dels quals ignora la lletra menuda.

Pedro Sánchez ha canviat sorprenentment l’estratègia envers el Sàhara. El Marroc donà a conèixer una carta del president del govern espanyol al rei Mohamed VI en la qual li donava suport perquè l’antiga colònia espanyola sigui una nova autonomia marroquina. S’ha parlat de les resolucions de l’ONU, del paper dels Estats Units, dels suports de la Unió Europea, de França, d’Alemanya, etc... però hom té la impressió que allò que està en joc són les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Mentre Núñez Feijóo criticava el posicionament d’Espanya, Pedro Sánchez viatjà a les dues ciutats. El president ceutí, Juan José Vivas, donà suport incondicional al PSOE. I Vivas és un gat vell que porta més de vint anys al càrrec i representant el PP.

Un altre error greu de Feijóo fou quan afirmà que el govern es folra amb els impostos de la llum i la benzina. La seva afirmació era pura demagògia atès que l’estat i les comunitats autònomes es reparteixen aquesta recaptació per tal de fer front a temes sanitaris, educatius o socials.

En altres intervencions s’afegí als plantejaments de Vox en els temes de violència de gènere, la qual cosa aixecà molta polseguera i es veié obligat a rectificar. Al cap de poques hores en un altre míting parlà d’un govern socialista autista, tot ferint la sensibilitat de moltes famílies.

Tot plegat deixa ben palès que Núñez Feijóo enceta una nova etapa que té els seus riscos. La seva imatge centrada aconseguirà molts adeptes de ben segur, però si es barreja en una voràgine de declaracions sense cap ni peus pot perdre bous i esquelles. A vegades, callat es quan s’aconsegueixen més vots. I d’aquesta manera el protagonista no és esclau de les seves paraules.