La tarda de dijous estava ennuvolada com la major part de les tardes dels darrers dies. Però la grisor de l’ambient era més palpable que de costum, perquè havíem d’acomiadar a algú que havia brillat com pocs pel seu compromís social, per la seva bonhomia, per la senzillesa i per l’humor seriós que sempre l’acompanyava.

Es deia Vicenç Sáez i era el coordinador de comunicació externa del Teatre Auditori de Granollers, però alhora era un ciutadà inquiet que participava en activitats tan diverses com la de l’associació Granollers Pedala, de la qual n’era president i encara molta gent es pregunta per què, ja que no era precisament l’esport el que realment el motivava, o havia estat un dels impulsors de l’actual festa major de Granollers que enfronta Blancs i Blaus en un seguit de competicions intranscendents, en què els va la vida. També havia estat una de les ànimes del Premi literari d’Humor i Sàtira Jaume Maspons o l’impulsor del Parc Infantil de Nadal de Granollers. Era un home polifacètic.

Abans de la cerimònia de dijous l’ambient era gris, com la tarda. Ple d’una tristor compartida per gent molt diversa que no havia assumit encara que Vicenç Sáez hagués mort de forma sobtada poc després d’haver complert 62 anys. Quan va començar l’acte civil, que es feia al tanatori de Granollers, amb una cançó andalusa preciosa –en Vicenç, català com pocs, havia nascut a Rota (Cadis)– costava contenir l’emoció. Les dues primeres intervencions presagiaven un comiat a flor de pell, tot i que apuntaven aspectes irònics del personatge i arrencaven els primers somriures dels assistents. Però a partir d’aquí tot va canviar i va semblar que tots plegats rèiem amb el mort i amb el qui el vetlla. A to amb el caràcter d’en Vicenç es van anar succeint les intervencions d’amics que al més pur estil del finat barrejaven la ironia amb la immensa estima que li tenien. Un dels amics, company del PSUC, i com ell aficionat als toros, va dir-li que el que ens havia fet sí que era «una faena» i no el que fa José Tomás, i va fer mofa del vestit que li havien posat per al funeral, perquè, a parer seu, semblava Superman. Al final, després de moltes anècdotes que van fer riure als assistents al funeral, va aixecar el puny i va desitjar-li que la terra li sigui lleu, un gest que va tornar tot el dramatisme al comiat.

Enmig de totes les intervencions, Tortell Poltrona va irrompre al mig de la sala cridant que li havia tocat un viatge, que no sabia quan el faria, però que li havien dit que no en tornaria, i que tots els assistents a aquell acte estiguéssim tranquils que algun dia o altre també ens tocaria. L’actuació del formidable pallasso va provocar la hilaritat de tots els assistents, de tal manera que allò semblava més una performance que un funeral. Tot plegat va ser com una barreja de drama i comèdia que va servir de consolació per la immensa i inesperada pèrdua.

I, segurament, que dins la caixa o allà on fos, en Vicenç somreia, reia i s’emocionava de la mateixa manera que ho va fer la gent heterogènia i d’edats diverses que va dir-li adeu entre música, plors i rialles en un acte que va acabar amb tots els assistents cantant la internacional, creient-hi o no, en homenatge seu.