Una de les coses més útils que ens ha donat el sorgiment de les xarxes socials, a banda dels influencers (no sé què seria de la meva vida sense la seva visió i els seus savis consells sobre la vida i el que faci falta), és la capacitat de convertir en actualitat tot aquell succés mereixedor de ser-ho, per molt absurd i trivial que pugui semblar, i encara més, estendre-ho com si fos una inofensiva grip de pangolí. Aquesta setmana, el succés en qüestió, que –alhora– ens ha fet oblidar unes hores la Covid o el pollastre inflacionista que tenen muntat russos i ucraïnesos mentre la UE s’ho mira fent el que millor sap fer, res, ha estat la plantofada de Will Smith al presentador dels Òscars, Chris Rock. No negarem que durant els darrers anys, l’entrega d’aquests premis ha perdut cert interès, donant pas a un acte ranci i antiquat on les estrelles de Hollywood es passegen amb les seves millors vestimentes i cares falses. No és que això no ho fessin sempre, el que passa és que amb la retransmissió acarnissada i en viu que fan les xarxes, es retraten més i molt millor totes aquestes impostures que abans no arribaven. Aquesta degradació ha posicionat l’esdeveniment al mateix nivell que les gales d’Eurovisió, subordinant el fet de reconèixer el suposat millor cinema de l’any, en benefici de generar mems i acudits per aquestes enfervorides audiències 2.0. Fins i tot les gales dels Goya i els Gaudí semblen igual de serioses i organitzades. I que cadascú ho interpreti com vulgui.
Com deia, el fet concret que ha tornat a posar de nou el focus sobre aquesta cerimònia des que al pobre Warren Beatty van trolejar-lo amb el targetó del nom de la millor pel·lícula de l’any, ha estat la plantofada del rei de Bel-Air al presentador Chris Rock. Sens dubte, un moment històric dels guardons, un minut d’or de la televisió que ha rebentat els índexs d’audiència, però que, com tot allò que s’hi retransmet, i més si consultem el VAR de les imatges, fa més ferum de precuinat que les cites del First Dates. Aquesta sentència no és cap brindis al sol, més aviat la projecció del meu coneixement en la matèria fruit dels anys d’estudi i investigació de la filmografia de Bud Spencer i Terence Hill, un saber que em confirmen com el docte «hostiòleg» que sens dubte soc. La suposada bufetada, a més, ha polaritzat l’opinió pública en dos blocs: els que la censuren, i més com a resposta a un acudit dolent, i els que la justifiquen «perquè s’ha passat de frenada». Quin debat més estimulant! Sigui com sigui, la polèmica demostra que no acabem de superar la pantalleta dels límits de l’humor, i menys en aquesta època de predisposició a l’ofensa personal i d’entronització de l’extrema correcció que defuig de causes, arguments i contextos, sobretot si no agraden. L’humor implica sempre un exercici de relativització. En cas contrari, correu, insensats! Perquè voldrà dir que ha començat el dia de la purga.
