Se’n va la fàbrica de bateries a València, se’n va el museu Hermitage, se n’ha anat Nissan, se n’han anat un piló d’empreses, se n’aniran els JJOO d’Hivern abans de venir si no és que els membres de COI voten les seus en ple coma etílic, se’n va tothom de Catalunya excepte els que haurien de marxar per a no tornar i estan governant, però a nosaltres ens és igual, perquè som catalans i amb això en fem prou. Ser català suposa per si mateix tanta riquesa espiritual, que tota la material ens sobra i l’anem regalant a pobles més necessitats. Ni un pas enrere, proclamaven els llacistes es diria que fa segles, i efectivament, ni un pas enrere donaran fins a aconseguir que entrem en l’economia de subsistència, amb cada català menjant el que bonament hagi pogut conrear al seu balcó, al crit de«quanta dignitat!»

Als llacistes no els interessen minúcies com treballar o menjar, sinó temes de veritat essencials com penjar una pancarta de tant en tant, escriure tuits contra Espanya o portar a la cartera el carnet del Consell de la Republiqueta, que almenys serveix per a això, per portar-lo a la cartera, dic.

L’expressió més utilitzada cada vegada que s’anuncia l’adéu d’una altra empresa o la pèrdua d’una inversió més, és «bon vent i barca nova», que és com es diu en idioma llacista que els raïms estan verds. Què han de dir si no? Que per culpa del deliri d’uns quants, una regió que no fa molt era capdavantera està gairebé arruïnada? Això, mai. Per evitar-ho, existeixen uns mantres que han de repetir-se, a poder ser amb cara d’odi, com fa el presumpte diputat Joan Canadell, culpant en un tuit a Espanya de la inoperància i inutilitat del seu governet respecte de la fàbrica de bateries. Gens estrany en algú l’únic mèrit del qual per formar part d’una llista electoral va ser passejar-se amb cotxe amb una careta del Vivales col·locada en el seient del copilot. En l’actual Catalunya, fets que no fa gaire et portaven al psiquiàtric et porten ara al Parlament. El mateix passa amb fets que fins fa poc et portaven a la presó.

A Catalunya, una empresa no estarà mai tranquil·la, el dia menys pensat li muntem un piquet a la porta perquè en el menú que ofereix als seus treballadors posa «pan y postre» en lloc de «pa i postres», i és clar, els catalanoparlants no mengen res perquè no entenen el que se’ls ofereix, la qual cosa repercuteix en la seva salut i -pitjor- en el seu rendiment laboral. Això sí, a canvi de patir sovint aquests petits inconvenients, les empreses tindran l’orgull d’estar situades a Catalunya, que això sí que és rellevant. I si no els agrada, bon vent i barca nova, que hi ha cua d’indústries que volen venir a instal·lar-se.

-Errr... president, que no hi ha cap, que ningú vol venir.

- Ah no? Doncs bon vent i barca nova a totes, no ens fan falta. Som Catalunya!

-I ja està? Això és tot?

-Perdó: i la culpa és d’Espanya.

L’empresari que vulgui venir a Catalunya, què dic, fins i tot el que vulgui romandre-hi, haurà de signar un document d’adhesió al règim, igual que ho han de fer els periodistes que vulguin participar en rodes de premsa del governet. Orgullosos haurien d’estar de ser acollits per la nació més gran de la terra, perquè, per postres, pretenguin produir en pau.