S’acaba de presentar el pacte entre ERC, Junts, PSC i Comuns per modificar la llei de política lingüística del 1998. Sense entrar en el contingut que s’ha explicat àmpliament, em sembla un bon acord. Proposa treure la política de les aules retornant a la proposta de Marta Mata que en essència diu: «Per obtenir que els alumnes dominin les dues llengües cal que cada centre faci el seu projecte lingüístic que dependrà de l’entorn en què es troba». Això no va de tant per cents. L’oposició a aquest projecte ve de qui vol polititzar l’escola, dient que no es respecta el català o el castellà. L’informe del síndic, que ja fa temps va perdre la seva credibilitat, i els hiperventilats així com les posicions de PP, Ciutadans i Vox donen una importància que depassa de molt la funció de l’escola. Uns i altres sembla que creguin que el fet de que socialment es parli més o menys català es decideix a l’ensenyament, sembla que creguin que tot depèn d’unes hores més o menys de català o castellà a l’escola. L’escola només pot garantir que coneguin ambdues llengües de forma raonable. No saben que l’ús social depèn de molts altres factors? Si uns i altres es dediquessin a reflexionar en comptes de cridar o pensar en termes electorals potser veurien que el pacte va en la bona direcció.

Espanya acaba de donar suport a la proposta del Marroc en el tema del Sàhara. Era una decisió cantada, estem reclamant una política europea, per exemple en els preus del gas i l’electricitat, o en temes migratoris, i això implica alinear-nos amb Europa en política exterior. Alemanya i França ja havien decidit donar suport a la proposta marroquí. Amb la pandèmia ja vam decidir com a europeus en la compra de vacunes, i en els fons Next Generation, i ara la guerra ha accelerat la col·laboració en política exterior. Si el fons em sembla correcte la forma no. S’ha fet de cop, sense informar als altres partits i sense garanties suficients de que el Marroc complirà la promesa d’autonomia per als sahrauís o no tornarà a fer pressions inacceptables. Entenc la urgència, Europa necessita més que mai controlar la immigració del sud (davant l’allau d’ucraïnesos) i necessitem que l’oleoducte que passa pel Marroc estigui en funcionament quan intentem no dependre del gas rus. L’oposició demana informació i explicacions i té raó en demanar-ho. Hi ha el problema algerià, no comparteixen la posició espanyola (europea) perquè defensa el Front Polisario i tenen males relacions amb Marroc. Si no ho han fet com semblaria normal, Espanya i Europa hauran de pactar amb Algèria.

A Espanya estem en una economia de guerra i tenim molts problemes. Al carrer hi ha malestar, cal solucionar els problemes i Vox tracta de treure’n profit sense cap complex. Sánchez ha aconseguit d’Europa una excepció ibèrica que pot permetre contenir els preus de l’energia i el govern acaba de presentar unes mesures de xoc, mesures que hauran de ser convalidades pel Congrés dels Diputats Els partits hauran de pensar molt bé què fan. Crec que l’única forma de fer front a Vox, que es mou bé en el malestar, és aprovar les mesures de forma majoritària. Els partits i els agents socials ho haurien de recolzar perquè responen a unes necessitats urgents dels ciutadans. Ciutadans si fos intel·ligent i defensés el decret, potser podria recuperar protagonisme i el PP podria diferenciar-se de Vox, perquè si li donen suport Vox hauria de decidir entre apuntar-se al consens, cosa que no li permetria fer demagògia, o desmarcar-se i quedar aïllat. La pregunta és, seran capaços tots plegats de copsar el moment i fer el que toca?

Darrerament s’han plantejat alguns casos que estan entre la llei i l’ètica. El germà d’Ayuso fent caixa amb contractes amb la Comunitat de Madrid i regidors de l’Ajuntament de Barcelona presentant-se a la borsa de treball del propi ajuntament. La discussió s’ha restringit al marc legal, jo no hi entraré, els jutges ja diran la seva però, els sembla ètic? Martínez Fraile, amic meu i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona amb Maragall deia sempre que no valia l’excusa de la llei, i parlava de tenir una exigència ètica. Com els sona que el germà d’Ayuso obtingui un contracte de la Comunitat de Madrid i guanyi més de 300.000 euros com a aconseguidor? Realment pensen que un regidor d’un ajuntament està en igualtat de condicions que una persona del carrer en unes proves realitzades a l’ajuntament del que és regidor?

Cada dia que passa em sento més indignat per la guerra de Putin. Penso en la vida que tenim a casa nostra, tot i els problemes econòmics actuals, comparant-la amb la destrucció de tot tipus que pateixen els ucraïnesos. No puc imaginar l’impacte en les seves vides. L’altre dia una dona gran ucraïnesa deia que no es parlava amb la seva germana perquè vivia a Rússia i quan li explicava la realitat li deia que mentia. Realment hi ha alguna cosa que justifiqui aquesta guerra? Només he sentit justificacions geopolítiques però, i la gent? Els europeus hauríem de saber la quantitat d’odi i destrucció que les guerres generen, la nostra història està plena de guerres que van acumular odis profunds que la UE està intentant eliminar. No és fàcil. Quan la guerra dels Balcans una parella, ell serbi i ella croata, parlaven de com convivien sense problemes però quan van anar parlant del conflicte van acabar barallant-se davant les càmeres. Només cal una espurna perquè les situacions conflictives esclatin. A Ucraïna molts parlen rus i existeixen fort lligams entre una i altra comunitat. Aquesta guerra que esperem acabi en un pacte, haurà introduït un odi i uns danys profunds per un munt d’anys. Val la pena tot plegat? Hi ha algun objectiu geopolític que justifiqui aquest despropòsit?