Avegades les notícies de temes relacionats amb Girona arriben per camins una mica insòlits. El dia 16 de febrer es va presentar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el llibre L’art de narrar les imatges, escrits en homenatge a Joaquim Garriga i Riera, que en edició i cura de Joan Bosch Ballbona s’ha publicat a la col·lecció Memoria Artium. Aquest mateix llibre de ressonàncies tan gironines es va presentar ahir en un acte a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. A l’acte de l’Acadèmia hi vam intervenir el President de l’Acadèmia que va llegir la contribució del professor Francesc Fontbona, el professor Joan Bosch Ballbona, la professora Mireia Freixa, la professora M. Rosa Terés i jo mateix. En el volum s’hi apleguen trenta-cinc contribucions d’amics i amigues i col·legues d’en Joaquim Garriga i més enllà del reconeixement, admiració, respecte i emoció que tots li hem expressat en les nostres col·laboracions s’hi recullen aportacions ben notables per a la història de l’art.

Va ser en el context d’aquesta presentació a l’Acadèmia que la Doctora Mónica Piera Miquel em va oferir l’opuscle amb el seu discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi amb la resposta de la Doctora Pilar Vélez i que es va pronunciar en la cerimònia d’ingrés celebrada el dia 15 de setembre de 2021. El títol del discurs de la Dra. Piera és «El secreter de Josep Francesc de Caramany». La Dra. Piera acreditava en el seu discurs el seu itinerari d’aprenentatge, no pas fàcil, al voltant del moble històric; un tema amb poques oportunitats a Barcelona i més referències a Itàlia o en altres àmbits. La institucionalització d’una associació i grup de treball al voltant dels mobles històrics, l’Associació per a l’estudi del moble, que la Dra. Piera presideix va permetre l’acollida de l’associació en el Museu de les arts Decoratives al Palau de Pedralbes i finalment en el nou edifici del Museu del Disseny on la seva directora Pilar Vélez els va rebre i d’aquesta relació en sorgeix en bona mesura el discurs de resposta de la Dra. Pilar Vélez.

Com que la història de la producció d’aquest moble i de les seves delicades característiques té relacions estretes amb Girona he pensat que manllevant les informacions de la Dra. Piera podia fer-ne cinc cèntims als lectors del diari amb ànim de socialitzar la informació i fer-la conèixer a més gent de la que ho coneix en els cercles acadèmics iniciats. Tot neix de la troballa d’uns lligalls a Corçà en el fons de la família Caramany custodiat a la casa de Cecilio Granada, que ja havien inventariat uns anys abans en Pere Gifre i en Santi Soler Simon. Els lligalls «feien referència al conveni i notes de pagaments d’un moble, en concret un secreter armari, construït per a un membre de la família a la ciutat de Girona a inicis del segle XIX». Seguim fil per randa la Dra. Piera: «El seguit de papers explicaven que el 25 de gener de 1803, el senyor Josep Francesc de Caramany, de Ros i Fontdevila, domiciliat al carrer de Ciutadans de Girona i a Corçà, (...) i Antoine Seux, ebenista de nacionalitat francesa, també domiciliat a Girona, signaven en escriptura privada un contracte per acabar la construcció d’un secreter que l’ebenista ja tenia a mig fer en el taller de Carles Sunyer. L’artesà es comprometia a treballar-lo a la mateixa casa familiar dels Caramany a Girona i acabar-lo en el termini de sis mesos per un preu acordat de 250 duros de plata».

La documentació acredita una relació tempestuosa entre Seux i els Caramany fins al punt que l’ebenista que li costava acabar l’obra i complir els compromisos es va fugar, el van haver d’empaitar, conduir-lo a la presó de Girona des d’on havia de seguir treballant en el moble. És interessant la relació de fustes diverses que entraven a la presó a traves de Narcís Rovira mestre fuster de Girona amb l’objectiu de proveïr Seux i estimular l’acabament de l’obra i que denoten la riquesa de l’estructura i la decoració del secreter: «moguer, caoba, banús, granadillo, perer, taronger, fusta de satiné, fusta verda, grèvol, Brasil, poll i alzina negra o vermella». L’any 1806 (31 de març) a petició de Seux i de mutu acord es rescindia el contracte amb Caramany i es feia càrrec de continuar els treballs el mestre fuster Narcís Rovira, que el va acabar a finals de 1806. La Doctora Piera explica que es tractava d’un moble complex i de cost elevadíssim.

Després la Dra. Piera ens transporta cap a una investigació gairebé detectivesca amb localització del moble dels Caramany en una subhasta de Sotheby’s de l’any 1982 i d’aquí a un propietari de Ciudad Real que el posseïa. Diu Piera «Va ser d’aquesta manera que el 5 de març de 2021 vaig conèixer en directe el secreter armuar d’Antoine Seux i Narcís Rovira» el contracte del qual ella havia analitzat i conegut divuit anys abans i trenta-vuit anys després que hagués sortit a subhasta.

Un cop conegut en directe, mirat i tocat i obert el moble es desplegava als ulls de la Dra. Piera tota la riquesa i tota la complexitat d’un artefacte mobiliari que tenia, explica, tres funcions: la de secreter, la de tocador i la d’honorar la memòria de la família Caramany.

El discurs que comentem s’endinsa en els detalls constructius, en els materials, en les característiques de la marqueteria, en els elements decoratius, en les fonts pictòriques d’inspiració d’aquests elements i en els aspectes que subratllen l’evocació i l’homenatge a la família que Josep Francesc de Caramany va voler que incorporés el moble.

En els detalls constructius i els procediments conclou Piera hi reconeix una gran originalitat «i caldrà estudiar-los amb deteniment per localitzar paral·lels o per tenir-los presents a l’hora d’identificar altres possibles mobles de marqueteria de Girona que puguin sortir en el futur».

Una família ben arrelada a Girona, un casal notable de la ciutat, i una tradició de marqueteria local amb inspiracions franceses es combinen per a fer-nos atractiu l’estudi singular d’un sol moble.