No és cap drama que hi hagi diversos partits independentistes que tinguin una ideologia i una visió diferent entre ells. Si dediquem uns segons a pensar en el significat de la paraula partit, entendrem que és un concepte antagònic de ‟unit‟. Fins aquí no hi ha cap problema. El que no pot ser i està generant desafecció és que facin matrimonis de conveniència i vulguin governar plegats quan ja no dissimulen que no es suporten i no són capaços de posar-se d’acord ni tan sols en dir que no es posen d’acord, per molt que es facin retratar en posa als jardins de Pedralbes.
Els tres partits independentistes que tenim, cada cop més s’assemblen com un ou i una castanya i es veu que només comparteixen la idea que cal trencar l’Estat actual i crear-ne un de nou més petit i nostrat en el que lligarem els gossos amb llonganisses, etcètera. Però com que, com tothom pot entendre, no s’albira a l’horitzó de la nostra generació que tal cosa pugi esdevenir, potser farien bé de teixir les seves aliances no pas en funció dels seus respectables anhels d’independència sinó per si són més de dretes o d’esquerres, o de si són més liberals o socialdemòcrates. En funció del que creuen sobre la sanitat pública, el sistema de pensions, l’educació, les ajudes socials, etc. D’aquesta manera la ciutadania s’estalviaria passar vergonya dia sí, dia també amb les seves picabaralles de curta volada.
Crec que farien molt bé de trencar la coalició del govern i replantejar les aliances en funció de la seva ideologia. Això comportaria, per exemple, una cosa ben interessant: tenir independentistes tant al govern com a l’oposició. Ves a saber, potser de la desunió vindria la força i es podria revertir l’actual situació i començar a eixamplar la base que, ara per ara, es va encongint. Perquè el paradigmàtic ‟català emprenyat, tan ben representat del recordat Joan Capri, sembla que ja en té la pipa plena d’aquesta colla i ja no es passa el dia rondinant contra del PP, que fa temps que és a l’oposició ni de l’odi de C’s que està en descomposició, sinó que es queixa, tossudament emprenyat, dels partits independentistes i dels seus gestors, d’un, de l’altre, de l’altre o de tots plegats.
Per dir-ho clar, un bon divorci és el que convindria. Així, en comptes de parlar tant dels partits independentistes, podríem parlar dels independentistes partits i milers de catalans benintencionats deixarien de passar vergonya. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
