Els romans ens varen llegar la llibertat de les parts contractants. D’això fa un parell de milers d’anys i constitueix causa del perquè ni el Dret Mercantil ni el Dret Civil no tenen ànima d’ingerència en els negocis. S’ha entès, sempre, que la llibertat de les parts signants de tots contracte és quasi absoluta en el moment d’establir les diferents clàusules mentre es respectin les lleis que regulen el què sectorial de les mateixes. Però ben cert és que tota Administració és objecte de temptació diabòlica en matèria de preservar quelcom inherent a la condició humana com és la seva llibertat. Les esquerres, teòricament, són més proclius a intervenir en gairebé tot. En el llenguatge polític, són estatistes. Mentre que les dretes, també teòricament, tendeixen a deixar fer sota el principi de que el mercat a la fi ho regula tot, com si fos un gran vas comunicant. Com sempre, la pràctica d’aquesta predisposició d’uns i altres dependrà de la cultura política de cada país i de les persones que gestionen la cosa pública. Per exemple, el Regne Unit o els Estats Units d’Amèrica del Nord són més puritans en relació a aquesta simplificació ideològica que no pas Espanya o França o Itàlia o Alemanya, posem per cas.

El Reial Decret-llei que aquest passat dimecres entrà en vigor, subjecte a què en el termini d’un mes sigui convalidat o no pel Congrés dels Diputats, sota l’excusa de la recent inventada «excepció ibèrica» pel que fa al gas i a l’electricitat, que posa en relleu que Espanya (i Portugal) no ha fet els deures en matèria d’autosuficiència, ni tampoc respecte de la connexió terrestre amb la resta del continent europeu, i d’un grandiloqüent Pla de Xoc de Resposta a la Guerra –per què no és diu que també nosaltres en sortirem més pobres del que som?– ha incorporat una mesura contrària a la llibertat de les parts, específicament molt adversa als interessos dels propietaris de cases i de pisos de lloguer, com ara el topall del 2% en l’increment del preu. Agradi o no llegir-ho o escoltar-ho és tracta de tota una mutilació –una més– de la llibertat de les parts, arrendador i arrendatari, per fixar l’augment anual de l’import acordat. Dic que es tracta d’un truncament més donat que fa molts anys que la llei que regula l’arrendament dels immobles urbans disposa del topall de l’IPC de l’any anterior. Ara, ni això.

Les esquerres pijes-progres catalanes, aquelles que prediquen una cosa i individualment fan el contrari, les successores de la gauche divine de quan la transició política, ja varen intentar quelcom de semblant que el Tribunal Constitucional va declarar contrari a la Constitució. Fa mesos que el govern socialista-comunista d’Espanya li dona voltes al mateix assumpte per veure com li colen el gol a aquell alt tribunal. Les baralles entre els socialistes i els podemites es compten per dies, com també aquí les que es donen entre ERC i JxCat, i això ha fet que es retardés un projecte de llei estatal en idèntica direcció. Tanmateix, des de la seguretat de qui és el guapo que s’atreveix a votar en contra de l’esmentat reial decret-llei i guanya legitimitat política per presentar un recurs d’inconstitucionalitat, ens han fet un avançament tipus vermut de diumenge. Veurem què fa Vox, però veig el PP entre l’abstenció tecnificada i el sí per necessitat d’Estat.

És prou sabut que vaig néixer a Sant Feliu de Guíxols. Doncs bé, en el trànsit de la meva infància i de la meva adolescència, dècades dels 50 i dels 60, allí es va disposar de fins a quatre espais d’habitatge social. S’hi aixecaren blocs de pisos i cases aparellades. L’Estat, la Caixa i crec que fins i tot el Bisbat o societat mercantil vinculada al mateix varen ser els seus promotors. Eren temps del règim d’en Franco, òbviament. S’han fet d’altres edificacions socials d’ençà 1977? La meva memòria em diu que cap ni una. Si aquest fet l’extrapolem, es pot asseverar que l’acció de les Administracions Públiques en matèria d’habitatges destinats a famílies necessitades o amb poc recursos ha estat poca.

Tanmateix, des de fa anys, aquells que estan al front dels governs central, autonòmic, provincial i local, sense distinció de color polític, ens venen invocant l’article 47 de la Constitució però de manera segmentada: «Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat». S’obliden, però, del que es diu després del punt i seguit: «Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general d’impedir l’especulació». Estem davant un dret social en sentit estricte, és a dir es tracta d’un dret que no se configura com a subjectiu i que, en conseqüència, no confereix als seus titulars una acció exercitable per a l’obtenció directa d’una vivenda. Què han fet últimament els poders públics? Desnaturalitzar el precepte constitucional convertint-lo en un dret individual que, per a la Colau i no pocs ignorants ha servit per validar l’ocupació il·legal de molts habitatges.

Ara, gràcies a Podem però amb l’aquiescència passiva del PSOE-PSC, es trasllada la càrrega de manca d’habitatges socials als propietaris de pisos disposats a llogar-los. Tot sota un cada vegada més esbiaixat principi d’igualtat. Per llogar-hi cadires!, perquè el dret a la propietat segueix vigent a la Constitució. Això no és Veneçuela, senyors!, però cada vegada s’hi assembla més.