En les eleccions plebiscitàries del 27-IX-2015, la coalició de convergents i republicans Junts x Sí obtingué 62 diputats (C’s, 25, amb una pujada de 16; PSC, 16; Catalunya sí que es pot, 11; PP 11; la CUP 10). El sobiranisme havia baixat dos escons respecte a l’anterior legislatura que sumaven 74. Així i tot. Romeva, O. Junqueras i A. Mas es declararen vencedors. Ho rematà F.-M. Álvaro amb el seu llibre Perquè hem guanyat. 127 dies que van canviar Catalunya: del 25M al 27S (2015). Fugides endavant. El 6-X el Parlament adoptava una nova resolució «fruit del dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l’autodeterminació» i el 15-X, quan Mas anà a declarar al Palau de Justícia, investigat pel 9N, l’acompanyaren milers de persones i molts alcaldes de l’AMI amb la vara i amb crits de «Mas president, Catalunya independent». Llavors, el 9-XI –un any després de la Jornada de participació–, el Parlament, considerant-se dipositari de sobirania i titllant el TC de deslegitimat, votà una resolució en virtut de la qual «reitera que aquesta cambra, i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol, no se supeditaran a les decisions dels poders de l’Estat...» Era una bomba que anunciava la ruptura contra els avisos del Lletrat major del Parlament. Res d’estrany que el TC, presidit per Francisco Pérez de los Cobos, l’anul·lés i que l’Audiència Nacional situés aquí l’arrel de la sedició. Es dissenyà la gran repressió política i judicial posterior.

Junts x Sí necessitava la CUP per fer govern i la CUP exigí que Mas deixés pas a un altre president. Fou Carles Puigdemont, investit president de la Generalitat el diumenge 10-I-16. Per la seva banda, 20-XII-15 Rajoy guanyà les eleccions sense majoria; li caldrien noves eleccions generals el 26-VI-16. Seria investit el 29-X-16 amb el suport de C’s i els canaris. Entremig, el març del 2016 surt, ben vist pels convergents, el digital «El Nacional.Cat», dirigit per Antich, exdirector de La Vanguardia. Puigdemont s’entesta a celebrar un referèndum d’autodeterminació cuita-corrents i fa tots els preparatius. Per exemple, la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament (amb conclusions el 17-VII, reprovades pel TC al cap de 24 hores). Les conclusions «podían dar lugar a un proceso secesionista», segons l’advocacia de l’Estat. Malgrat tot, el 27-VII es tramitaren. A la tornada de l’estiu, Puigdemont se sotmeté a una moció de confiança i, en sortir-ne reforçat, agafè les relles del procés: «O referèndum o referèndum». O referèndum pactat o referèndum unilateral d’independència (RUI). La RUI la volia la CUP i era teoritzat pel lobby d’economistes acadèmics als EUA (X. Sala i Martín i el col·lectiu «Wilson»). El govern de Rajoy vivia en estat de trànsit: el procés era del tot públic. La troica europea –Juncker, Tajani i Tusk–, callant, es guanyaven el «Princesa de Asturias» que se’ls atorgà el 20-X. A Rajoy no li calia proclamar cap estat d’alarma ni d’excepció.

Òbviament, les clavegueres de l’Estat i l’excomissari Villarejo seguien escampant fems als líders catalans: ho pagà la BPA (Banca Privada d’Andorra), a la qual van fer cessar l’activitat el 10-III-2015. L’estiu del 2016 es coneixen, per uns enregistraments, dels contactes del ministre Jorge Fernández Díaz amb el Fiscal de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. Li havia assegurat que qualsevol acusació contra els sobiranistes «li afinaria la fiscalia» i de Alfonso havia admès que ja ens havien destrossat el sistema sanitari català. Seria destituït.

El 9-I-17 s’anuncià la data del referèndum: seria l’1-X. L’11-I-17 es van veure d’amagatotis Rajoy i Puigdemont a la Moncloa Rajoy es negà a cap mena de referèndum. Puigdemont apilonava notificacions del TC: Sabia que rere el RUI vindria una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). A la tornada de l’estiu, el 6 i 7 de setembre s’aprovaren al Parlament, no sense filibusterismes dels opositors, les Lleis del Referèndum i de la Transitorietat jurídica. El 20, després d’uns registres a les vigílies, Operació Anubis: batuda judicial a Barcelona i rodalies i empresonament per part del tinent coronel D. Baena, cap de la policia judicial de la Guardia Civil a Catalunya, de 14 persones de les institucions catalanes acusades d’organitzar el referèndum. Gran concentració davant la conselleria d’Economia fins que a mitjanit Jordi Cuixart i Jordi Sànchez la desconvocaren. Madrid s’havia desacomplexat i penjava banderes espanyoles als balcons. El 29-IX, a Madrid –aquí Diego Pérez de los Cobos bandejava a les reunions l’ordre de la jutgessa M. de Armas de «no afectar la convivencia ciutadana»–, la Fundació Ortega Marañón debat el llibre El proceso separatista de Cataluña: Análisis de un pasado reciente (2006-2017) de diversos autors, un dels coordinadors del qual és Ucelay-Da Cal. José Álvarez Junco hi diu que Catalunya viu en dos estats. Massa tard.

I ja sabem la resta. No hi havia d’haver urnes ni paperetes i n’hi va haver. L’1 d’octubre 2017 se celebrà el RUI amb càrregues violents contra la població per part de les FCSE. Més de 2 milions de persones favorables al referèndum; un 90% de vots. Ateses 1.066 persones lesionades, segons el departament de Sanitat. El dia 3, vaga general l i discurs del Felip VI, que, en comtes de «moderar i arbitrar» com li exigeix la Constitució, es posà a favor del partit governant en un discurs indigne, en el qual no va ni tan sols mencionar els ferits i subratllà l’«¡A por ellos» amb el qual s’havien acomiadat des d’Andalusia policies que es traslladaven a Catalunya. Adéu a La perestroika de Felipe VI, segons formulació del llibre de Jaime Miquel (2015) sobre la imprescindible modernització de la nostra democràcia. Ni consens ni concòrdia. Raó d’Estat i prou. Els líders europeus, muts. El 10-X, davant centenars de càmeres, Puigdemont, assumí el resultats, però volgué «donar una altra oportunitat al diàleg». Rajoy no en volia: ni diàleg ni mediadors. El 16-X-17, Carmen Lamela, jutgessa de l’AN, declara presó provisional per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Puigdemont estava disposat a convocar eleccions, si Rajoy complia tres condicions: alliberar els dos presos, retornar a les seves casernes les FCSE i no aplicar el 155. Rajoy no s’hi va voler comprometre. Cap intent de fumata bianca ni per part del PSC-PSOE ni per part del Senat. La intel·lectualitat madrilenya brillava pel seu silenci.

El 27-X-17, mentre el Senat aprovava el 155, al Parlament de Catalunya es llegia sense cap eufòria la part expositiva de la Declaració d’Independència. Tristor. Presó i exili per als responsables. S’havia tornat a alçar l’Espanya dels dimonis contra Catalunya. Les FCSG i part de la Fiscalia i la Magistratura s’havien tret la careta. Preferien una Catalunya enemiga, però sotmesa. Aplicaven el dret penal de l’enemic. Dissens absolut.