La recent guerra i invasió de Rússia a Ucraïna ens obliga a fer una sèrie de reflexions que no són agradables per la majoria de nosaltres, però certament la realitat ens obliga a fer-les. Aquesta guerra pel sol fet de tenir-la a prop i perquè afecta profundament a la nostra economia, la tenim molt present. Cal dir però, que no és l’única guerra que es viu al món actualment. Hi ha conflictes bèl·lics de diferents dimensions a Afganistan, Etiòpia, Iemen, Israel-Palestina, Etiòpia, Myanmar i altres llocs. La primera reflexió es que només ens preocupem de la guerra quan ens afecta directament i de prop. Aquesta actitud demostra la miopia geopolítica i egoisme social que ens caracteritza i que entenc caldria millorar.
La segona reflexió que afecta a tots els països de manera permanent és el dilema que suposa per els governs, decidir si augmentar o disminuir (i quan) els pressupostos dedicats a la organització militar i de defensa del país. En les darreres dècades i especialment a Europa les decisions de reduir els pressupostos militars han estat generals. Especialment en moments de crisi, tothom veu raonable reduir el pressupost militar per derivar-lo a altres despeses, especialment, salut pública, ensenyament i prestacions socials als més necessitats. Aquesta davallada dels pressupostos militars ha canviat abruptament de signe arran de la guerra a Ucraïna.
Un element clau en aquest debat pressupostari, és decidir quines capacitats militars s’han de mantenir, en quina escala i nombre. Fins i tot no deixa de ser dilemàtic el debat de si s’han de mantenir les estructures militars a nivell nacional o bé s’han d’internacionalitzar com és el cas de la OTAN o el ja debatut futur exercit europeu. Més enllà o més ençà de l’armament militar a tots nivells des de fusells, pistoles i vestimenta fins a tancs, avions, míssils i vaixells de guerra, cal afegir que les capacitats d’intel·ligència, vigilància i reconeixement de les forces de seguretat de l’Estat són molt costoses i lògicament llur finançament prové dels pressupostos militars.
Com tota persona assenyada ha d’admetre, mantenir les capacitats i organitzacions de defensa nacionals, tant tècnicament com operativament és clau a l’hora de garantir les nostres llibertats, identitat, cultura i benestar davant del terrorisme internacional i d’atacs potser impensables en altres moments, però que avui hem vist que són plausibles. Tinguem present que han estat els atacs terroristes a Espanya (Catalunya inclosa) i a d’altres països europeus, els que han aconsellat la intervenció militar a l’estranger com a mesura preventiva i defensiva. Una part important dels atacs terroristes que hem patit es podrien haver evitar amb uns serveis d’intel·ligència més amplis, preparats i ben dotats amb estreta coordinació entre els països que els hem patit.
Les capacitats de recopilació d’informació utilitzades van des del reconeixement de satèl·lit a nivell estratègic i militar fins als dominis civils i socials. És per això que cada cop cal més la vigilància, acumulació de dades i avenços tècnics d’emmagatzematge informàtic i processament tan sobre el terreny com al ciberespai, són crucials. Sens dubte aquest és el repte i el dilema: quan menys despesa militar i de defensa més alt és el risc de que perdem el que som i el que volem ser. Però aquesta estructura de defensa i seguretat exigeix importants dotacions econòmiques que no poden invertir-se en les necessitats socials. És obvi que la reducció de recursos i la pressió creixent sobre els pressupostos de defensa occidentals a causa de la crisi financera, fa que moltes forces armades occidentals es veuen ara en un punt d’inflexió. És a dir, seran necessàries re-avaluacions de les prioritats de defensa i les estructures de les forces armades i dotar-les dels recursos que convingui.
Aquest procés està ple de problemes, ja que requereix que els estats prenguin decisions sobre les prioritats de defensa nacional i intentin predir els possibles reptes estratègics. Les forces armades occidentals (és adir les nostres) hauran de mantenir la flexibilitat suficient per respondre a crisis imprevistes i fins i tot les disputes internacionals que podrien precipitar conflictes armats entre estats. Malauradament, el món real i actual encara necessita exercits ben dotats i preparats, de la mateixa manera que totes les societats necessiten de policies i de jutges.
Debat a part és el de si la defensa d’un país exigeix o no armament nuclear. Tots els països es troben amb aquest dilema: tenir armament nuclear és d’un poder dissuasori molt elevat, però per altre banda la proliferació d’armes nuclears augmenta el risc d’una confrontació bèl·lica que podria destruir la nostra civilització i potser el planeta.
A fil-i-randa del ja dit, crec que és urgent que els nostres polítics independentistes comencin a pensar i explicar quin tipus d’exercit, estructures d’intel·ligència i coalicions amb altres països, tenen pensat per garantir la defensa i sobirania de la proposada República Catalana Independent. No fer-ho representa un risc per Catalunya de dimensions difícils de calcular a banda de que és amagar a la ciutadania la necessitat d’unes estructures d’Estat que són (malauradament) imprescindibles avui dia.
