Ocupats com ens tenen amb la guerra contra Ucraïna, la vaga d’un sector dels transportistes que amenacen la part de la nostra felicitat dipositada en uns lineals dels súpers atipats de productes, els increments desaforats dels preus de l’energia i una inflació desbocada, és possible que us hagi passat per alt l’atemptat contra la sostenibilitat camuflat en la verborrea del Real Decreto-ley 6/2022 de 29 de març. Però defensor, com en considero, d’una transició energètica amb seny, penso dedicar aquest article d’opinió a sensibilitzar del que ens cau al damunt.

Primer faré un petit context de la situació. Fins ara, els projectes de generació d’energia fotovoltaica o eòlica, necessitaven una tramitació ambiental i una declaració positiva d’impacte abans de la seva construcció. Però damunt de les taules del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demogràfico hi havia un veritable acumulació de paperassa, difícilment digerible dins dels terminis establerts per la llei, degut a l’allau de projectes de centrals industrials de generació d’energia renovable, tant terrestres com marins. I no és que de sobte les grans empreses del país (les de l’IBEX, per entendre’ns) hagin adquirit una consciència davant l’emergència climàtica sinó que en realitat han descobert un veritable negoci (sovint especulador donat que uns tramiten el projectes que després compren els que executen) a sotavent del «papanatisme» d’alguns responsables polítics i l’energia (monetària) injectada pels fons Nex Generation per sortir de l’anterior crisi (la pandèmica). Aquest retard en les autoritzacions inquietava a les empreses que busquen el negoci renovable i fa temps que remugaven.

Per tant, el partit de tramitar projectes no anava bé. Què es podia fer? Penso que s’hagués pogut mantenir el mateix rigor ambiental en la tramitació a base d’augmentar el personal de la Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental o fins i tot, externalitzar a empreses especialitzades l’avaluació dels projectes i estudis d’impacte. A veure, si el projecte tècnic d’un port, aeroport o autopista no el fa l’administració sinó que s’encarrega a enginyeries externes, per què no es poden fer servir recursos externs per les avaluacions ambientals? Doncs no: ja que el partit anava malament, han canviat les regles del joc. És com si a un partit de bàsquet un dels equips encistellés poc, i a mitja part es decidís reduir l’alçada de la cistella a un metre per facilitar l’obtenció de punts.

Això que al món de l’esport es consideraria indigne i injust, és exactament el que ha fet el R.D.6/2022 amb l’excusa d’adoptar mesures urgents en el marc del Pla Nacional de resposta a les conseqüències econòmiques i socials de la guerra a Ucraïna. I ho fa amb un raonament absolutament simplista: ja que la maleïda guerra ha encarit el preu de l’energia (afirmació que només en part és certa; els preus es van començar a incrementar molt abans i té a veure més amb els «peaks» de gas i petroli que amb els tancs de Putin) impulsem com a boixos les energies renovables. Així tindrem energia barata i no haurem de comprar gas als russos (cosa que Espanya fa en quantitat molt petita).

Aquest plantejament, a parer meu, té tres errors: 1) la transició energètica «total» no es pot fer d’avui per demà i la solució al cost de l’energia cal trobar-la ara i no d’aquí 10 anys; 2) amb la fotovoltaica i eòlica només es soluciona el tema elèctric (únicament un 20% de l’energia primària produïda a Espanya) i per la resta, que són bàsicament combustions, seguirem depenent del petroli i del gas almenys a curt termini i 3) no hi ha prou materials, a un preu raonable, per a construir tot el que cal per una energia 100% renovable (us recomano llegir a Antonio Turiel).

Però pels responsables del Ministerio, el que torpedina el desplegament meravellós de les renovables és la tramitació ambiental que ells mateixos van inventar l’any 2013. Solució? Allò que anomenen en el seu R.D. com «mesures d’agilitació dels procediments relatius a projectes d’energies renovables». Aquestes mesures, amb l’aplaudiment entusiasta de les patronals del sector, consisteixen: per a determinats projectes, ja no caldrà fer un procediment d’avaluació d’impacte ambiental sinó que serà suficient amb un nou artefacte anomenat «afecció ambiental»; es redueixen els terminis de la tramitació a la meitat; s’inventa un procediment «accelerat», en què es tramiten i resolen de manera conjunta les autoritzacions prèvia i de construcció. Amb aquest conjunt de tripijocs, el R.D. espera aconseguir «la reducció de la dependència energètica, la contenció de preus i la garantia del subministrament». Déu n’hi do!

El que per mi és el més greu de tot, és la supressió dels procediments de participació que obliga la Llei 21/2013 de sotmetre els projectes a informació pública. Es veu que els ciutadans, organitzats en plataformes opositores a determinades maneres de desenvolupar les renovables i la nostra voluntat de defensar el paisatge, som molestos, ja que obliguem a estudiar moltes coses i haver de fer molts papers. Solució: eliminar la participació ciutadana i mort el gos, morta la ràbia.

Que la solució a l’impuls de les energies renovables la facin passar per a disminuir les exigències ambientals i de participació, em sembla una aberració i absolutament contrària a la normativa europea que la transició no pot ser a càrrec de la biodiversitat. No és un decret per defensar la natura; és per afavorir el negoci d’uns quants oligopolis. Els errors que alguns responsables polítics estan cometent en aquest terreny, els veurem i patirem en uns anys. I quan les conseqüències esclatin, caldrà comprovar on estaran els autors d’aquest canvi de normativa. Almenys en el passat, els hem trobat sovint a consells d’administració de grans empreses energètiques.