Els atacs de les tropes russes contra Ucraïna són una agressió absolutament inacceptable i un greu atemptat contra el dret internacional. Un conflicte en el que gairebé tothom hi sortirà perdent, principalment els propis ucraïnesos, però també evidentment Rússia i la Unió Europea (UE), sobretot els països més propers a la zona del conflicte. Com tantes altres vegades, només els Estats Units (EUA) poden acabar sortint-ne beneficiats, impedint de moment l’entrada en funcionament del gasoducte Nord Stream 2, i incrementant la dependència econòmica, energètica i militar de la UE cap a l’altra banda de l’Atlàntic.

Si repassem la història podem recordar com la greu humiliació a Alemanya després de la I Guerra Mundial va ser un dels factors que va acabar portant al nazisme i a la II Guerra Mundial. Sense que això impliqui cap mena de justificació per al conflicte actual, després de que Reagan va prometre a Gorbatxov que l’OTAN no s’ampliaria ni un pam cap a l’Est, l’expansió de l’organització atlàntica ha sigut continua, reduint considerablement la zona d’influència russa, fet que Vladimir Putin i bona part de la població russa han considerat també una greu humiliació. La criminal demostració de força militar és un clar advertiment de que Putin no està disposat a permetre que Ucraïna s’incorpori a l’Aliança Atlàntica ni a que tingui bases militars estrangeres, especialment nordamericanes.

Crimea va passar a formar part de l’Imperi rus l’any 1783. A l’època soviètica, una resolució del Presidium del Soviet Suprem de febrer de 1954, va traspassar aquesta península de Rússia a Ucraïna, un canvi purament administratiu ja que les dues repúbliques pertanyien a la URSS. Per història, cultura i llengua, Rússia considera que aquest territori forma part del seu país, i tot indica que una àmplia majoria de la població també. Per altra banda, les últimes tres dècades han demostrat que a bona part d’Europa les fronteres no són precisament intocables. La Unió Europea i l’ONU van reconèixer la partició de l’antiga URSS en quinze nous estats independents, de Txecoslovàquia en dos i de Iugoslàvia en sis estats (set si incloem Kosovo).

Per entendre la greu situació a Ucraïna hem de recordar justament que l’any 2014, després de la negativa de Víktor Yanukóvich, president del país, a signar els acords de col·laboració amb la Unió Europea, es van produir greus revoltes, conegudes com l’Euromaidan, que van comptar amb una àmplia participació de l’extrema dreta i el suport de la UE i els EUA, un conflicte que va acabar amb més d’un centenar de morts i nombrosos ferits, així com el derrocament de Yanukóvich. Però als territoris predominantment de parla russa de l’Est i el Sud del país una revolta de signe contrari va proclamar la independència de Crimea (que es va unir posteriorment a la Federació Russa en un referèndum no reconegut internacionalment), i de Donetsk o Lugansk en el que es va anomenat la guerra del Donbass, que va provocar més de tretze mil morts. Petró Poroshenko primer i Volodímir Zelenski posteriorment han presidit el país des de llavors, reforçant l’acostament militar als Estats Units i l’OTAN així com la lluita contra els separatistes, el que ha anat incrementant la tensió fins arribar a la situació actual de guerra en tots els fronts.

En la situació actual i sense una aturada immediata de les hostilitats no és fàcil trobar-hi solucions, però és imprescindible arribar a un compromís acceptable per les dues parts, que sembla que ha de passar necessàriament per un estatut de neutralitat militar d’Ucraïna que no li impedeixi poder entrar en el futur a la UE, un referèndum per a Crimea, que pugui ser reconegut a nivell internacional i on l’adhesió a la Federació Russa sigui una opció i, finalment, una molt àmplia autonomia dins d’Ucraïna per a les repúbliques secessionistes de Donetsk i Luhansk.