Si fa uns anys ens haguessin dit que en ple segle XXI el món viuria una pandèmia, no ens ho hauríem cregut. Tampoc ens podíem imaginar que Europa patiria una guerra que ja fa més de quaranta dies que dura davant la indignació de la majoria de ciutadans.

1.- La Covid 19 provocà una pandèmia, de la qual cap país se n’ha salvat. A casa nostra suposà un munt de morts, sobretot de gent gran. El virus agafà tothom desprevingut: sense equipaments adequats, sense mascaretes i sense un full de ruta sanitari capaç de fer front a la malaltia quan es detectà.

Poc a poc els estudis i l’experiència permeteren els sanitaris combatre la malaltia amb més garanties d’èxit. L’arribada de les vacunes fou clau perquè es pogués guanyar una batalla molt complicada que afectà la ciutadania amb una virulència desmesurada.

Mai no tindrem prou paraules per agrair la tasca als metges, infermeres, personal sanitari i molta gent anònima que es jugaren la vida per tal d’atendre els pacients. Al seu costat els treballadors que permeteren fer-nos una vida una mica més agradable davant les dificultats. Gràcies a ells el país no es paralitzà, la qual cosa fou fonamental davant el desencís generalitzat.

Però la Covid 19 ha deixat empremta en la nostra forma de viure. No es viatja tant, ja no es surt de festa i es fa una vida més casolana per la por que produeix un possible contagi. De moment, ningú no pot baixar la guàrdia i cal vetllar amb les màximes precaucions en favor de la salut i del nostre entorn.

2.- Europa pateix una guerra. La invasió russa a Ucraïna ha estat una autèntica provocació a la comunitat internacional. Els centenars de baixes de població civil a llocs com Butxa –on es parla d’execucions sumaríssimes-, Irpin, Mariupol o Jarkov fa posar els pèls de punta. Milions de persones han sortit del país, tot refugiant-se en diversos indrets europeus.

La població ucraïnesa resisteix i defensa el seu territori davant un exèrcit rus que darrerament no ha tingut mes remei que cercar reforços a Txetxènia i Síria, per exemple. Putin havia anunciat una operació tècnica de pocs dies i el seu fracàs ha estat indiscutible. Els atacs a edificis civils deixen ben palès que l’odi és d’unes dimensions considerables. És conscient que l’OTAN no intervindrà i ni tan sols respecta la població de parla i tradicions russes.

I malauradament avui no es veu una sortida a la guerra. En aquests moments només Turquia o la Xina podrien fer de mitjancers. Mentre els primers s’hi esforcen, els xinesos no acaben de decidir-se i juguen a dues bandes, malgrat que el seu paper podria ser definitiu per acabar amb aquest conflicte bèl·lic.

Si la pandèmia ha provocat un cert pessimisme en la societat, la guerra està generant una indignació generalitzada. Són dues situacions que avui ens traslladen a una inflació galopant que ja afecta a la majoria de llars de casa nostra. L’economia se’n ressent i no hi ha dubte que si la pandèmia fou la responsable d’un canvi d’hàbits, avui la guerra ens porta a ajustar-nos el cinturó davant l’augment del preu de la benzina i de la cistella de la compra.

Tot plegat era quelcom inimaginable fa ben pocs anys. Això d’anar amb mascareta pels carrers només ho havíem vist a les pel.lícules i una guerra no la contemplàvem en un país europeu. Ambdós factors han representat un fort sotrac a una societat que difícilment recuperarà el tremp de vida de fa uns anys.