Tot va començar amb «Hazañas bélicas»

Els que vàrem néixer immediatament després de la guerra civil, tenim viu el record dels grans conflictes armats que el món va viure aquells anys. Particularment recordo la II Guerra Mundial, la de Corea i els conflictes d’Indoxina on hi varen estar involucrats primer els francesos i després els nord-americans.

Aquells anys, molts bordegassos de la meva edat, ens vàrem enganxar a un còmic que aleshores va fer forrolla. Hazañas Bélicas, una revista juvenil del gènere bèl·lic, editada per Guillermo Sánchez Boix (Boixcar) a Barcelona, per primera vegada l’any 1948. Volia ser una rèplica de Signal, un magazine de caire propagandístic, que Deutscher Verlag editava durant la II G.M. en 26 idiomes en països ocupats pels nazis i fins i tot als EUA.

Els primers anys de la revista, els herois eren els soldats de la Wehrmacht (exèrcit de Hitler). Particularment s’exaltaven les gestes de l’Afrika Korps i el seu cap, el Mariscal Rommel. La temàtica d’Hazañas Bélicas era estrictament militar. Mai sortien personatges com ara Hitler, ni es parlava dels jueus, ni dels camps d’extermini.

Quan els alemanys varen deixar de ser referents per l’Espanya de Franco, la publicació va canviar d’escenari i va traslladar l’acció a Corea, on va tenir lloc el primer gran conflicte de la Guerra Freda. Aquells anys, els nostres pares seguien la confrontació armada, principalment a través de La Vanguardia que, llavors, ja va començar a tombar el seu discurs germanòfil, publicant per capítols les memòries de Sir Winston Churchill, flamant premi Nobel de Literatura 1953.

Atès que quan anava als Maristes i compartia aula amb Josep Arnau, els germans Ventura, Pere Codina i el gran Salvador Vidal, no parava de dibuixar Hazañas Bélicas en llibres, llibretes i pupitres de les escoles fundades pels seguidors de Sant Marcel·lí de Champagnat, en Saura em va treure els sobrenoms esmentats al principi d’aquest escrit.

Aquells anys, la flaire militarista, traspuava arreu. Encara recordo una vegada, quan a l’hora de la pregària, els maristes, d’ascendència francesa, varen demanar ajuda divina, per tal que el general De Castries no es rendís a les forces del Viet Minh. Malauradament Jahvé no ens va escoltar i a la batalla de Dien Ben Phu varen morir 2.300 francesos, entre ells el primogènit Torramadé, fill del mestre d’Estanyol, que s’havia allistat de voluntari a la legió estrangera.

Aquesta meva primigènia vocació artística, em va costar més d’un càstig, però aviat em va passar la dèria bel·licista, sobretot quan un viatjant jueu, client d’El Cocodilo, el bar familiar que els Bosch Martí teníem a la Cort-Reial, va començar a regalar a la meva mare llibres de l’escriptor austríac Stefan Zweig. A mi, em va impressionar particularment Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam, un text que mai em canso de rellegir. Erasme és un dels grans humanistes cristians, un autèntic far, que és referència obligada per a la cultura occidental. De Zweig, vaig passar al seu mestre, Romain Rolland i d’aquest premi Nobel de Literatura (1915) arribarem al Tolstoi de Guerra i Pau… Aquesta meva vocació artístico-literària no va ser entesa pels meus pares, que em veien un noi poc pràctic i la veritat és que no sabien què fer de mi. Per guanyar temps i per veure si madurava, em vaig fer voluntari a l’armada d’infanteria i així, com aquell que no vol la cosa, em vaig lliurar d’anar a fer la mili a Sidi Ifni que és on m’havia tocat.

He de dir, que no vaig ser un bon soldat i que mai em va agradar fer guàrdies, instrucció, desfilar, ni anar de maniobres.

A la mili, tenia als oficials confosos. Em veien com un ésser estrany, sempre corria amb llibres, blogs... aleshores encara no era marxista, em considerava un humanista, lliurepensador-enciclopedista. Els sergents de milícies, em coneixien com l’artista o el poeta. He de dir que els militars em varen tractar prou bé i que, després de la instrucció obligatòria, em varen associar amb en Joan Baró, que més endavant seria decorador i rei de l’oci nocturn gironí.

Tots dos havíem de dibuixar el que anomenaven plans didàctics… val a dir, que vaig aprofitar l’avinentesa per a fer algunes pintures per a oficials i tropa que, més endavant, es varen convertir en clients/col·leccionistes de la nostra obra.

Un cop alliberats de les servituds militars, vaig continuar llegint, pintant i evolucionant el nostre pensament, que va passar de ser humanista a socialista/marxista. I, un cop llegits els mestres de l’escola de Frankfurt, Rosa de Luxemburg, Brecht… passàrem a la filosofia de la praxis.

En els anys 80 vaig participar en el Moviment per la Pau que s’oposava, primer al desplegament a Europa del míssils Pershing II i després a l’entrada a l’OTAN, a la que ens va abocar el senyor X, aleshores cap del PSOE. Després d’entrar, el 1982, al pacte de l’Atlàntic Nord, l’any 1986 ingressàrem a la UE, en un procés que és el mateix que ara pretenien fer els ucraïnesos.

Actualment ens veiem immersos en un procés de manipulació de consciències, un bombardeig de 24 hores al dia que es produeix per terra, mar i aire, on ens prediquen la maldat dels russos i ens ensenyen l’èxode de centenars de milers de dones i nens que fugen de la guerra.

No ens parlen que tots els governs occidentals estan revaloritzant els seus stocks d’armament en el mercat de la mort, i posicionant a les seves empreses per a la futura reconstrucció.

Els pacifistes dels anys 80 dèiem, no a l’OTAN i no al Pacte de Varsòvia. Avui, que els nacionalismes identitaris han tornat a tot arreu, ens trobem només amb Xostakóvitx, escoltant la seva Simfonia núm. 7, que evoca el patiment d’una població que el 1942 era Leningrad, però que avui és la ciutat portuària de Mariúpol. No podem restar impassibles, les històries de destrucció i barbàrie que explicaven les Hazañas Bélicas de la nostra infantesa, ara ens horroritzen i, el que és pitjor, tornen a ser ben reals.