Esperar uns dies a opinar d’una cosa sempre és saludable, i més encara quan el tema en qüestió genera reaccions tan immediates i contrastades. Quan Will Smith va donar una bufetada a Chris Rock en plena cerimònia dels Oscar, el món es va dividir automàticament en dos bàndols: en un, els que condemnaven sense pal·liatius l’agressió i la perillosa pàtina misògina que tenia; a l’altre, els qui apel·laven al mal gust de l’acudit de Rock, als límits de la paciència i a la idea que una bona plantofada a temps sempre posa les coses al seu lloc. Hi una tercera variant, que també contemplen moltes persones (m’hi incloc), consistent a rebutjar sense matisos el gest de Smith i, a la vegada, considerar que el comentari de Rock és, més que ofensiu, simplement dolent. Ara bé, es pot condemnar la bufetada com a acte testicular i descerebrat sense fer grans proclames contra la violència (dia rere dia veiem actes molt més condemnables i no ens estirem tants els cabells), com tampoc cal elevar l’acudit a exemple flagrant de censura en directe. D’entrada, convé recordar que la bufetada no es dona «només» per l’acudit, sinó que entre Rock i la família Smith hi havia un tema latent i no superat que cristal·litza en aquest incident. Això no ho justifica, per descomptat, però és una dada que contribueix a llegir millor l’episodi. Com també ho és que, pitjor que l’agressió, hi ha el discurs il·luminat i profundament esbiaixat de Smith, a qui només li va faltar dir que és la reencarnació de Jesús. Però més enllà dels seus motius, de la reacció de l’Acadèmia i el patetisme de veure persones públiques que no poden comptar fins a deu abans de torpedinar-se tota la credibilitat, el que és realment preocupant de tot plegat és la reacció col·lectiva. No és res nou, perquè passa amb tots els temes i amb idèntica vehemència, però encara fa feredat veure tantíssimes persones apel·lant al budell a l’hora d’emetre una opinió, confonent la indignació amb la cridòria i el rebuig amb el martiri. La bufetada va ser, en el fons, doble: en un pla de realitat, va ser un gest molt imbècil a un acudit molt idiota, i a l’altra va ser l’enèsim pretext per als discursos moralitzants de tot d’individus que converteixen tot anàlisi en una proclama. La moralina resultant és tan o més dolorosa i reaccionària que el mateix mastegot, perquè ens encartona el món fins a extrems insospitats. S’ha de poder criticar una cosa sense que se’t demani un posicionament ferri, imperatiu i inflexible.
