Després del referèndum, declarat il·legal, celebrat el dia 1 d’octubre del 2017 i quan l’Estat espanyol començà a inculpar persones que havien contribuït a la seva realització, va iniciar-se una dispersió individual dels dirigents, uns marxaren a l’estranger, altres van ser engarjolats; també es van distanciar els partits partidaris de la secessió. Va ser l’origen del què s’aniria materialitzant en anys posteriors fins a arribar a l’abril d’enguany en què dos partits conviuen en el govern.

En el mes d’octubre del 2017 una il·lusió frenètica, una passió exaltada, va recórrer tot el país i afectà directament als catalans dissidents, als quals dirigents catalanistes aconseguiren fer creure que era possible i senzill independitzar-se, puix que l’Estat espanyol es quedaria quiet, estabornit, davant la política de fets consumats. Allò anava de debò i el món reconeixeria la independència; alguns insurrectes s’ho van empassar fins que van notar que estaven sols i que res era seriós.

En Quim Torra va ser entrevistat al FAQS i va explicar el que, segons ell, havia passat durant els tres anys que va presidir la Generalitat. Va parlar de solitud, d’abandó i incomunicació, i de la mala voluntat dels altres, fins i tot, per part d’en Carles Puigdemont, que l’havia elegit com a president. Va queixar-se de no tenir poder i segons ell era perquè no militava en cap partit i va posar com a exemple que no va poder cessar a Miquel Buch pels fets ocorreguts a la Plaça Urquinaona en la manifestació dels CDR i Arran el 14 d’octubre del 2019.

(Miquel Buch era el conseller d’interior i Puigdemont el tenia preparat per ser el president de la Generalitat en el cas que Quim Torra, no hagués acceptat la designació).

En Torra proclamà que els polítics al servei de l’independentisme han de sacrificar-se i no els ha d’importar anar a la presó o perdre el patrimoni familiar. Criticà durament als seus consellers atemorits perquè anteposaren els seus interessos particulars, no volien desbaratar les seves carreres polítiques o el benestar familiar a un bé superior patriòtic i no s’embarcaren en l’aventura arriscada de salvar Catalunya. En Torra fou un profeta irritat que predicava en el desert. El més paradoxal és que denuncià fets de l’actual govern, que ja passaven durant el seu mandat i no va fer res per corregir-los o neutralitzar-los.

En el període del procés vaig parlar amb alguns dirigents dedicats a crear consignes i mobilitzar gent que assistís a les manifestacions. Estaven entusiasmats, bullia la passió en els seus cors, creien fermament que la independència estava a tocar. No entenien el meu escepticisme i desqualificaven el meu raonament basat en la gravetat del context, en el que ja hi havia secessionistes empresonats, ni volien saber res de la desigualtat de forces entre el poder de l’Estat espanyol i la Generalitat. (He escrit intencionadament «el poder de l’Estat espanyol», no el poder del Govern espanyol, perquè no es tractava del govern de torn, llavors manava Rajoy, sinó que l’Estat disposava de tots els recursos, militar, judicial, informatiu i de relació amb els poders internacionals).

L’argument que ells em donaven solia ser: «Que bé ens ho passem!» o «ningú ens traurà el divertiment». Els deia que se sabia qui guanyaria i que Catalunya no estava preparada per l’envestida.

El director del Diari de Girona, Josep Callol, en un article apuntava una possible ruptura d’ERC entre JxCat i ERC. El president de la Generalitat Pere Aragonès ha introduït un estil nou: pot prescindir dels seus dos socis. La CUP ja no és necessària per arribar a acords de legislatura, els Comuns o el PSC poden reemplaçar-la igual ho pot fer amb JxCat. La dita assegura «Matrimoni per interès, mai encertat és» o «Qui es casa per interès, ja m’ho diràs després».

Molts dirigents s’han emmirallat en la forma de fer dels danesos i eufòricament s’ha proclamat que Catalunya és la Dinamarca del sud, malgrat que no es veuen danesos en els pobles.

Una de les millors sèries televisives, que va passar molt desapercebuda és 1864, la més cara de totes les que han fet els danesos. Un exemple de rigor històric i d’autocrítica. Narra el conflicte militar entre el rei de Dinamarca i l’Imperi Austríac i Prússia. Aquesta guerra és coneguda com la dels Ducats, perquè la perdedora Dinamarca va haver de cedir tres importants ducats que s’anneixonaren a les dues potències guanyadores. Tracta del moment històric en què Dinamarca va enfollir, i a pesar que alguns advertien, com el literat Christian Andersen, del perill va entrar en una guerra que representaria una pérdua vergonyosa. Els historiadors coincideixen que va deixar profundes empremtes en la identitat nacional danesa perquè van ser humiliats per culpa de la megalomania d’uns prohoms desequilibrats mentalment. Després d’aquesta experiència traumàtica Dinamarca adoptà una política de neutralitat fins a la segona guerra.

Escoltàrem les proclames patriòtiques del president Aragonès: «Amnistia, Autodeterminació: República» que alguns creuran sinceres i altres consideraran eslògans de la campanya electoral de les municipals, que és l’única cosa que interessa a tots els partits polítics. Sempre que ho escolto es produeix un reflex condicionat a la memòria que em situa a les esglésies americanes, quan el predicador crida «Al·leluia» i tots els fidels el secunden victorejant «Al·leluia, al·leluia». Lloeu el senyor que ell hi pot fer més que nosaltres!