Ens trobem en la cerimònia d’entrega de medalles de la final femenina de natació de les cinc centes iardes de la NCAA –l’organització matriu de l’esport universitari dels Estats Units–. El pòdium l’ocupa Lia Thomas que destaca per la seva alçada, per les seves espatlles i uns braços i cames que semblen no voler acabar-se. A uns deu metres de distància es recullen tres nedadores, menudes elles com si formessin part d’una altra competició. El públic comprèn la posta en escena i dedica a la guanyadora delicadeses com tramposa o home disfressat de dona que ella entoma amb un somriure encartonat. Will Thomas és un nedador mediocre. Ocupa el lloc 462 de la Ivy League. Una vegada completa la transició i amb el nom de Lia Thomas comença a escalar posicions en el rànquing fins a mirar per sobre l’espatlla a campiones olímpiques. Fins a quin punt la nedadora transgènere es pot considerar que competeix dopada?
La NCAA estableix que l’esportista que faci la transició d’home a dona ha d’estar un any amb tractament de supressió de testosterona abans no pugui competir amb dones biològiques. Lia aprofità l’any en què s’aturaren les competicions per la covid per baixar la testosterona fins als nivells establerts pel COI. Però la testosterona no ho és tot. La condició física d’una atleta trans dependrà de si ha fet la transició abans o després de la pubertat. Hi ha poques diferències pel que fa a l’aptitud esportiva entre nens i nenes prepúbers. En l’etapa de l’adolescència les diferències són notables. Els nois tenen un pulmons i un cor més gran. Un cor més gran vol dir que amb cada batec el músculs reben molta més sang amb l’apreciat oxigen. I per més supressió de testosterona que hagi fet la Lia, la seva estructura continuarà sent la d’un home. La fotografia de la sortida de la prova s’ha fet viral. Mentre Lia vola per l’impuls de les seves cames, la resta de nedadores estan a punt d’entrar a l’aigua.
Si parlem que una esportista trans no hauria de participar en una competició femenina, no es nega el dret d’una persona amb disfòria de gènere a fer la transició ni els seus drets com a trans. Aquests drets formen part dels drets fonamentals de les persones. El que es posa a sobre la taula és que a menys que la transició s’hagi fet en una edat prepuberal, l’esportista trans sempre tindrà avantatge sobre les seves competidores no trans, exceptuant en esports que no posin el cos a treballar com ara els escacs. No hi ha discriminació. La discriminació la pateixen les nedadores no trans que en nom d’una ideologia progressista woke camuflada com a justícia social, equitat i inclusió, però que en realitat és una injustícia, una desigualtat i una exclusió, se’ls escamoteja la possibilitat de guanyar en igualtat de condicions.
Les nedadores de Pensilvània han dirigit una carta a la NCAA. Manifesten tot el seu suport per la companya Lia i valoren el seu coratge per salvar els entrebancs que ha de superar per viure segons el seu desig. No obstant manifesten la incomoditat que experimenten en entrar als vestidors amb la Lia i trobar-se poc després en Will a les dutxes. Una situació que es caldeja quan ella comenta que ha tingut relacions amb dones, sense que se sàpiga si ho ha fet com a Lia o com a Will. No sé si aquí demanar amplitud de mires o mirar cap a un altre costat podria ser d’utilitat. Una altra cosa és en l’àmbit esportiu. Organitzar campionats exclusivament per trans em temo que no seria acceptat per la comunitat trans que ho veuria com una transfòbia sense pal·liatius. El debat està servit i esperem que en aquest difícil encaix que diuen, ningú prengui mal.
