Junts s’ha quedat entre una senyora que va camí de la inhabilitació per corrupció, i de les indiscutibles, i un pobre Turull que per fer de comptable està bé però que per liderar les coses és de cal justet. Jordi Sànchez li va dir a la presó: «Ja us heu carregat un partit, ara no us permetré que us carregueu el meu». Es referia a CiU i a Junts. Es referia també a Josep Rull. Es referia a la pitjor fornada convergent, la més gris, la més tanoca. El procés va ser el menys greu dels motius pels quals mereixien la reclusió. Presos polítics ho haurien estat realment si Convergència hagués tingut el valor de tancar-los a la torre pel motiu profund i cert: és a dir, per ineptes. Ara són l’esperança del vell partit que intenta treure el cap entre les runes. Jaume Giró, un cop caigut Jordi Sànchez, es dedica a fer-li l’escena a Turull, per no perdre tanda en el seu afany per ser el proper candidat a la presidència de la Generalitat.

Aquí hi ha un drama, i no és que Turull sigui un pobre home, que també, sinó que les bases de Junts són cabretes de bosc que fan servir qualsevol òrgan que no sigui el cervell per votar, i per tant en unes eleccions internes, si Puigdemont no es mulla, Borràs derrotarà Turull com ja va derrotar Damià Calvet. I quan hi hagi les primàries, si és que n’hi ha, una altra vegada Borràs derrotarà Jaume Giró, si és que finalment Giró gosa presentar la seva candidatura. Junts o una part de Junts vol tornar a ser un partit civilitzat, però ha dut tan lluny el deliri que ara costa de maniobrar. Turull és un mal menor, però massa menor. Laura Borràs és una senyora d’altra banda culta i alegre, però que fa uns plantejaments polítics poc realistes, i parla del que haurien de fer els altres com si ella no hagués estat consellera del govern Torra, un altre espavilat de solucions màgiques, que quan fou president tot el que féu va ser dedicar-se a jugar amb pancartetes. Aquesta gent –i la senyora Borràs amb la vergonya afegida dels «trapis»– no hauria de poder sortir de sota el piano, però és la preferida d’una militància embogida, fanatizada, irracional, que ha dut Junts d’escissió en escissió fins la derrota electoral: són avui la tercera força.

Pel que fa a Jaume Giró, és el candidat d’una certa intel·ligència espanyola –coneguda per no trobar ni una sola urna– i es ven com un moderat amb l’èpica d’anar contra La Vanguardia i La Caixa. Giró no és de la CUP però farà el que a cada moment li convingui per exprimir la seva vanitat i per anar contra els seus fantasmes. Aquesta branca del CNI que ara el veu com un aliat, s’exposa a fer un altre monumental ridícul a Catalunya, i des de 2017 van ja uns quants. Tornat a l’àmbit local, hi ha qui creu que de tant fer el mec el millor postor podria fins i tot acabar a Esquerra, per les bones relacions que té amb Pere Aragonès i Sergi Sabrià. És cert que el Jaume intenta escenificar aquestes bones relacions, i en presumeix tant com pot, però el president Aragonès li ha pres la matrícula i sap amb qui s’està jugant el sou. De fet, la millor paròdia de Giró, afagant-te fort el braç i rient com si s’estés fent caca, la fa Aragonès, sempre en privat, de manera que més enllà de mantenir la farsa de la suposada bona relació amb el seu president, no li veig gaire recorregut al camí del Jaume a ERC.

Un altre excés del conseller és dir que s’ha fet molt amic de Carlos Godó, fill de Javier Godó, editor de La Vanguardia. En la seva obsessió per «matar» Jordi Juan, el director del diari, i per compensar la mala relació que té amb la propietat, intenta fer veure que té una complicitat amb l’hereu, complicitat que l’hereu ha desmentit rebaixant-la a l’àmbit d’un únic dinar. Giró està incomodat amb els dos grans diaris de Catalunya; el seu principal aliat, Jordi Sànchez, ha caigut en desgràcia, i ara intenta fer-se el turullista de tota la vida, i una cosa és que Turull no sigui el més llest de la classe i l’altra que no el vegi venir d’una hora lluny. El que pensa Giró de Turull és el que en pensa David Madí. I Turull sap que Giró el menysprea igual que el menyspreava Jordi Sànchez a la presó. El pla C de Giró, Aragonès, se’l rifa a cavall i a peu. Però és que, com sempre a Catalunya, ens perdem en debats l’objecte dels quals no existeix, perquè les bases no votarien mai aquest candidat i menys si tinguessin l’alternativa de Borràs.

Per tant, és difícil saber on som. No hi ha un intent seriós de refer Junts. Bé, sí. Hi ha un intent seriós de refer Junts, i Convergència, i es diu Esquerra Republicana de Catalunya. Aragonès no és Pujol, però Pujol no sabia fer la paròdia de Macià Alavedra. Aragonès no té el carisma de Pujol però tampoc no té els seus fills, ni la seva dona. El Junts autèntic continua embadalit amb Borràs i Torra que no han pres mai cap risc a canvi de tants riscos que exigeixen als altres. El diputat Juvillà i les pancartes de Palau són la mateixa estafa. Jordi Sànchez va dir que li va oferir a Quim Torra la presidència de l’ANC i que hauria d’explicar per què no la va acceptar. Ja ho explico jo: primer, per por. Tenia por d’haver de fer alguna cosa que el dugués a la presó, i aquesta por va marcar la seva presidència, mentre falsament es feia el milhomes. Segon, perquè Junqueras el va «comprar» perquè anés a la llista de Junts pel Sí (2015). El soldat Torra, el patriota Torra, va dir que sí fins que va adonar-se que el lloc a la llista que li havia donat Junqueras era molt difícil que sortís elegit diputat. Aleshores s’aproximà a Puigdemont, que per robar-li a Junqueras alguna cosa, li va donar un lloc d’elecció segura. Tan segura que va acabar sent president, odiat pel seu mentor. És inacabable el cinisme, l’arrogància, la mesquinesa dels soldadets.

Torra ja no és ningú. Turull és el preferit de Puigdemont però no donarà la cara per ell i li ha enviat Pilar Rahola a fer-li la propaganda. Jaume Giró continua passant el raspall de la notorietat catalana, i està tan perdut que fins i tot li demana a Agustí Colomines que li organitzi sopars. Jo li he demanat a Sergi Sabrià una trobada amb el president Aragonès perquè a aquestes alçades de la política catalana res no hi ha de tan metafòric i escaient com un Jaume ben fet.