La guerra d’Ucraïna i la crisis energètica que ha provocat a nivell europeu ha revitalitzat la situació geoestratègica del port de Barcelona i de la seva planta de regasificació, la més important en capacitat de l’Estat espanyol (24,67%) i de la UE (8,15%) amb possibilitats d’emmagatzemar més de 800.000 metres cúbics de gas liquat. Altres plantes operatives de GNL estan ubicades en els ports de Huelva, Cartagena (Múrcia), Sagunt (València), Bilbao i Mugardos (A Corunya).

La planta de Barcelona és un llegat de Pere Duran Farell i es va començar a construir el 1965 quan es va signar el contracte amb Líbia de 20.000 metres cúbics de GNL. El cop d’estat del coronel Gaddafi va complicar l’acord i set anys després l’industrial, que també va introduir l’energia nuclear a Catalunya, signava amb Sonatrach, la companyia estatal algeriana, un contracte més consistent de 23.200 milions de metres cúbics, durant el període entre 1974 i 1991, amb un escalat de quantitats que assolien el màxim el 1979 amb 1.500 milions de metres cúbics anuals i amb el sistema take or pay, clàusula que comporta el pagament del gas encara que no s’importi. Això explica que una part del gas d’Algèria, Qatar, Nigèria, entre d’altres països, que no es consumeix a Catalunya ni a l’Estat sigui reexportat a Brasil, Japó, Corea de Sud, l’Índia, etc. a uns preus molt més alts. Un enorme negoci lucratiu malgrat no tingui cap sentit des d’un ús racional i eficient d’aquest recurs fòssil i sabent l’impacte climàtic de les fuites de metà (que forma part entre un 87% i un 97% del gas natural) durant aquests trànsits (entre un 8% i un 12% de totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle).

Algèria ens subministra el 50% del gas que consumim mitjançant el gasoducte Medgaz i metaners que el transporten líquid a 160 graus sota zero i que, un cop regasificat, es distribueix a la xarxa. El pacte del Govern Sánchez amb Marroc no afectarà, de moment, el futur del gas algerià. La clàusula take or pay facilitarà que segueixi fluint. La nostra importació representa per Algèria el 12% de les seves exportacions i una font de divises. Algèria és, doncs, per Espanya el que Rússia és per Alemanya i la UE.

Enagás, que el 1975 va acabar fent-se amb el control de la planta (pacte Duran Farell-Valero Bermejo), ha anat ampliant la seva capacitat sense rebre mai cap impugnació d’associacions de veïns, confraria de pescadors, organitzacions ecologistes, col·legis professionals o entitats cíviques. El port segueix essent una illa dominada per la manca de transparència i control democràtic. El únics que s’han significat junt amb Greenpeace per avisar-nos del risc ambiental i climàtic que comporta el transport i emmagatzemament del GLN ha estat l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), que fins i tot ha qüestionat el nom de gas natural. Segons l’ODG hauria d’anomenar-se «gas fòssil» i evitar la taxonomia de «verd» i «sostenible» que li vol atorgar la Comissió Europea. Va ser una iniciativa del partit Alternativa Verda que va obligar a retirar el qualificatiu «ecològic» de la publicitat que portaven els autobusos que circulaven amb gas natural.

La situació del port de Barcelona es pot complicar per les necessitats que té Europa d’alliberar-se de la dependència del gas rus d’un 45% però que en alguns països pot arribar a superar el 90%. Les plantes de regasificació espanyoles, especialment la de Barcelona, han estat objecte del desig del Consell d’Europa i el president Pedro Sánchez les ha utilitzat com esquer perquè se li accepti rebaixar el preu del gas i de l’electricitat. El president Joe Biden va tancar el seu viatge a Brussel·les amb un acord per augmentar les exportacions de gas del fracking un 68%. En total, uns 15.000 milions de metres cúbics anuals més que el 2021, una part dels quals arribarien amb grans metaners al port de Barcelona.

En el Consell d’Europa s’ha vist també «alleugerit» amb la proposta del president espanyol de recuperar el gasoducte Midcat suspès el 2019 per manca de rendibilitat i que ara també veu amb bons ulls el president Aragonès, tot i que els ecologistes han denunciat la contradicció que comportaria pels objectius de la Llei de Canvi Climàtic allargar la conducció aturada a Hostalric fins a la Jonquera.

No acaben, però, aquí les ambicions energètiques: la Società Nazionale Metanodotti (Snam), l’empresa pública que gestiona la xarxa de transport de gas a Itàlia posa en marxa els estudis per un gasoducte submarí Barcelona-Gènova.

La guerra d’Ucraïna ha convertit les connexions transfrontereres entre Espanya i França en un dossier europeu coordinat amb els plans energètics de l’OTAN. Que el port de Barcelona esdevingui un hub del GNL, interconnectant subministradors amb consumidors, amb un increment del trànsit de dotzenes metaners (en el món n’hi ha uns 600) no és un tema menor i més si pensem en la seguretat de l’entrada i sortida de grans creuers turístics. Tenim també els dipòsits del gas a l’aire lliure a poca distància del Raval, una zona de la ciutat densament poblada. Això és un problema afegit. No és la meva intenció alarmar però sí informar i recordar els efectes catastròfics de l’explosió que va tenir lloc del 20 d’octubre de 1944 al port de Cleveland (Ohio). Les conseqüències d’una fuita de quatre milions de litres de gas liquat va ocasionar 135 morts, 200 ferits i més de 1.500 famílies sense llar. El gas vessat pels carrers i clavegueres provocà un incendi les flames del qual arribaren fins a 900 metres d’alçada.

Tenim, doncs, un debat a fer sobre el paper energètic i el risc que estem disposats a acceptar; es tracta d’un tema de transcendència superior als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. O caldrà esperar la campanya de les municipals del 2023 per parlar-ne?