No conec cap dona que vulgui que li donin una feina, un càrrec, una responsabilitat, només pel fet de ser dona. O, si més no, no en conec cap que ho admeti. Però tampoc conec cap home que reconegui que està al lloc on està perquè qui el va contractar va pensar que la candidata que també optava a la feina s’agafaria la baixa per maternitat en un parell d’anys. Suposo que a tots ens agrada pensar que hem arribat allà on som per mèrits propis, no per una cosa tan accidental com el nostre gènere.

La paritat i la discriminació positiva em produeixen dubtes i inquietud. Agafaríeu una feina sabent que no sou la persona més adequada, que us l’ofereixen en primer lloc perquè en aquella empresa falten persones del vostre sexe? L’acceptaríeu sabent que hi havia algú més qualificat, però que li heu passat al davant gràcies a la discriminació positiva? Us avindríeu a participar en una taula rodona si sospitéssiu que us hi conviden per quota de gènere? Em temo que hem acabat blanquejant el concepte «discriminació positiva» i ens hem oblidat que implica, necessàriament, que hi hagi una discriminació.

Fa una mica més d’un any, en un lliurament de premis, unes persones es van queixar perquè la majoria de guanyadors eren homes. Era cert. Però és que la immensa majoria de persones que s’havien presentat als guardons eren homes. I el jurat –integrat per homes i dones a parts iguals– havia valorat que els millors treballs eren els que eren, independentment de qui els signava. Hauria estat just fer que més dones guanyessin només per evitar «una foto amb tanta testosterona», com van dir les persones que es van queixar?

Incorporar dones per cobrir l’expedient em sembla poc menys que insultant. «No és per cobrir l’expedient –diran moltes veus–. Les dones podem fer el mateix que els homes, i fins i tot millor». I tant! Soc la primera en dir-ho. Però també admeto sense problemes que els homes poden fer el mateix que les dones, i fins i tot millor. I, per mi, no són afirmacions contradictòries. Tot depèn de què s’hagi de fer i, sobretot, de qui ho faci.

Estic molt a favor que cal potenciar la igualtat d’oportunitats i protegir les dones, un col·lectiu que al llarg de molts segles hem patit una invisibilització i un menysteniment que ara ja no es pot tolerar. Però no hauríem de fer-ho en detriment dels homes ni en base a arguments tan arbitraris com el 50/50. Entenc que per algun lloc hem de començar, però aquesta ha de ser, necessàriament, una solució d’emergència, transitòria. Cal acabar amb les violències físiques i psicològiques, amb l’assetjament, amb l’exclusió, amb el menyspreu, amb els sostres de vidre. Cal treballar perquè d’aquí a uns anys –quants menys, millor!–, quan convidin una dona a una taula rodona, ningú dubti que és perquè té els coneixements i l’autoritat per opinar del tema. Cal lluitar contra el masclisme, contra aquesta idea absurda que l’home és superior a la dona. I, una vegada més, penso que hem de lluitar-hi amb la conscienciació, amb l’educació, i no pas amb les mateixes armes amb les que, durant tant de temps, ens han atacat a nosaltres.