Està molt bé seguir els presumptes casos de corrupció madrilenys que afecten o esquitxen molt de prop a la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, i a l’alcalde de la capital, José Luis Martínez Almeida, per milionaris contractes derivats de la pandèmia. Però estaria millor que els mitjans de comunicació catalans prestessin més atenció als casos autòctons.

Fa un mes i mig, va passar gairebé desapercebut que un contracte de la Generalitat, firmat per la via d’urgència el 19 de març de 2020 per un import de 60,5 milions d’euros per comprar mascaretes a la Xina, s’havia adjudicat a una empresa, Basic Devices, que no tenia cap experiència prèvia en la compra de material sanitari i ni tan sols comptava amb personal contractat. Tot i que l’import final va quedar en 35 milions d’euros, la despesa és bastant superior a la suma dels dos casos que s’estan investigant a Madrid.

Aquell contracte milionari de Salut era tan escandalós que fins i tot l’Oficina Antifrau ha qualificat d’«acte de temeritat» el pagament dels 35 milions perquè es va fer sense que es trobi en l’expedient administratiu aportat per l’Institut Català de la Salut (ICS) cap justificació documentada sobre «la necessitat inajornable i inevitable de realitzar-se». Segons Antifrau, es va «assumir un risc no controlat».

De moment, com sempre a Catalunya, no ha passat res. Silenci absolut, tothom mirant cap a Madrid. En el millor dels casos, el Govern es traurà de la màniga una Estratègia de Lluita contra la Corrupció, com va fer l’11 de juny de 2019, amb el pretensiós objectiu de detallar 25 actuacions i projectes concrets en el termini de dos anys, dels quals no se n’ha parlat mai més. Com tampoc es va saber mai més res d’aquella cimera que va convocar Artur Mas el mes de febrer de 2013 per aprovar un paquet de 51 mesures contra la corrupció quan el seu Govern i Convergència estaven enfangats de cap a peus: acabava d’esclatar el cas Manga amb l’alcalde de Sant Hilari i número 2 de CDC a Girona, Robert Fauria, detingut; l’alcalde de Lloret, Xavier Crespo, a punt de ser imputat; l’antiga cúpula de Sanitat detinguda pel cas Innova, etcètera. El procés ho va tapar tot.

La política catalana es mou per l’estètica. Fer veure que fem coses per no fer res, com crear un Observatori Ciutadà Contra la Corrupció per «erigir-se com a veu de la ciutadania autoorganitzada en temes de lluita per la transparència i contra la corrupció». Un organisme que entre els seus membres fundacionals hi ha els partits polítics, principals causants de la corrupció (uns molt més que altres, per descomptat), l’ANC, Òmnium Cultural, Súmate i totes les entitats vinculades a un procés que ha dilapidat milions i milions de diners públics és una farsa, per molt altisonant que sigui el seu nom. A cap pastor se li acudirà posar els llops a vigilar les ovelles. Saben quants agents hi havia destinats l’any passat a l’àrea d’Anticorrupció dels Mossos? Dotze, d’una plantilla de 17.889 agents. Aquesta és la realitat de la lluita contra la corrupció a Catalunya.

Al final, organismes com aquest Observatori Ciutadà Contra la Corrupció, que de ciutadà no en té res, serveixen per blanquejar a una imputada per corrupció com la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que la setmana passada es va poder fotografiar satisfeta i somrient al costat dels seus membres i va tenir la santa barra d’escriure aquest tuit: «La integritat, l’honestedat, la transparència i la fiscalització de les finances públiques són principis bàsics que han de guiar l’actuació de les institucions públiques, ‪@StopCorrupcio‬». Laura Borràs és de les persones que s’ha agafat al peu de la lletra aquell principi que, si la teva parella t’empaita al llit amb un altre, el primer que has de fer és negar-ho rotundament: «No és el que sembla». A Catalunya, fa anys que hem deixat el control de la corrupció en mans dels llops, i, com deia el filòsof austrohongarès Ludwig von Mises, «la corrupció és un mal inherent a tot govern que no està controlat per l’opinió pública».