Núñez Feijóo

Pablo Casado ha deixat un PP desordenat respecte de la ideologia liberal-conservadora, allunyat de la centralitat política, i de si mateix, com ho avala que tots els seus propers, amb l’excepció del seu secretari general, Teodoro García Egea, i del diputat Pablo Montesinos, també vicesecretari general de la formació política, fessin individual i col·lectivament de Brutus, el fillol d’en Cèsar que va participar en el seu assassinat. Les paraules finals del discurs de presa de possessió d’en Núñez Feijóo com a president del PP varen incloure un advertiment –«allò important ara és seguir junts»– i una promesa –«el canvi ja s’ha iniciat». Pel mig havia deixat anar un «hi ha gana d’un canvi» respecte de la coalició d’esquerres que governa Espanya. Si el gallec és tan endeví com ho fou en una entrevista que concedí a la COPE l’any 2018 –«si la possibilitat de presidir el PP es produeix l’any 2022, seria tot un honor»–, la cosa està feta, atès que les darreres enquestes, com ha dit l’analista Carles Castro Sanz, posen de manifest un estancament de les esquerres (PSOE-UP) i un lleuger avançament de les dretes (PP-VOX) damunt de la més que probable desaparició de C’s. Tanmateix, per ara, ni junts ni per separat ningú no obté la majoria absoluta precisa per elegir un president de Govern i assegurar la també necessària estabilitat parlamentària.

Aquest incert quadre dibuixat pels sondejos incita a ERC, també a Bildu, i en part al PNB (que governa Euskadi amb els socialistes) a donar suport a Pedro Sánchez, malgrat les dissidències sonores amb el que el combat alhora que l’abraça com a única taula de salvació abans no arribi «el llop». Tanmateix, penso que el nou president del PP l’encerta quan diu que observa ganes de canvi entre l’electorat espanyol. Com a bon gallec sap distingir una mar encalmada d’una mar aparentment calmada però amb moviments de fons que no arriben a la superfície. Opino que aquesta és la imatge més encertada de l’Espanya política d’avui i que el penell d’en Casado no va saber veure. Una crisi econòmica pre-existent que la covid va fer créixer i una crisi econòmica no replegada que la guerra d’Ucraïna farà créixer la paga qualsevol govern. Cal recordar Churchill: elegit per governar una guerra mundial, però substituït per Anthony Eden per gestionar la reconstrucció. El futur, com sempre, està per fer i els pronòstics seran molts si l’actual legislatura arriba als quatre anys, puix també això és incert. De fet, sempre estem allí on ho deixà Sèneca: «En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D’aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert».

Núñez Feijóo té davant seu alguns problemes per resoldre. Un és el propi PP. La quasi unanimitat en la seva elecció tant pot voler dir que no hi havia un altre amb les qualitats necessàries per arribar a La Moncloa o que les bases demanaven a crits que algú es preocupés d’elles. Un partit és un guirigall d’interessos personals amagat en un projecte imprecís. El segon s’anomena PSOE, que és alhora l’opció política a batre. Sabut és que en Pedro Sánchez disposa d’una flor al cul, però amb el temps fins i tot les flors més ben aconseguides passen de moda. I amb manifestacions com ara la feta per l’Adriana Lastra, portaveu del centenari partit, dient que «el lema Ho farem bé deixa clar que volen seguir trincant, però que aquesta vegada sense que els enxampin», van bé, perquè mai ningú, en l’actual etapa democràtica, ha robat del tresor públic tant i durant tant de temps com alts dirigents del PSOE a Andalusia. El tercer s’anomena VOX, un grup polític que ha vingut a ocupar la seva banda més dretana i fosca (del PP), que pertany a la internacional ultramuntana i feixista. Al meu parer, arribades les eleccions, si en Núñez Feijóo ha fet els deures, la seva formació es converteix en el vot útil de la dreta i endemés en el canvi tranquil per a molts antics votants socialistes.

I el quart problema, no ésser Diputat a les Corts Generals, pot esdevenir un avantatge més que un inconvenient: no es trobarà a l’hemicicle del Congrés dels Diputats i, en conseqüència, no podrà combatre ni dialècticament ni ideològicament al president Sánchez. A priori sembla un llast, però també és cert que disposarà d’una Cuca Gamarra enfortida a la Cambra Baixa mentre ell pot continuar sent un vers lliure que juga amb el PSOE des del fons de la pista, i el desgasta físicament i mental.

Després d’aquesta setmana diplomàtica –visita de cortesia al Rei i una segona quasi idèntica a Pedro Sanchez– començarà de debò la cursa cap a La Moncloa, que és la destinació final (o així ho diu ell i ho pensen alguns milions d’espanyols) del gallec de formes suaus i de continguts assentats.