La situació actual de l’economia i de les tensions energètiques ens condueix inevitablement a un nou paradigma econòmic amb menys recursos. No és que no n’hi hagi (l’abundància no es perd), és que seran molt cars. Com dèiem diumenge passat, aquesta tendència s’ha accelerat arran de les convulsions financeres recents, del retrocés de la globalització i de la guerra d’Ucraïna. Però, fins quants menys recursos aguantarà el nostre model de benestar?

La transició energètica s’ha de fer primer abaixant el consum, i després fent que l’energia emprada sigui renovable. De l’energia no consumida en diem Negaenergia, la que no hi és.

La humanitat ha anat augmentant l’aportació d’energia a la seva activitat de forma que gairebé tota la productivitat que ha aconseguit és gràcies a un augment de l’ús de l’energia. Així, doncs, vist des d’aquest angle, hi pot haver la possibilitat que un menor ús de l’energia repercuteixi en una pèrdua de productivitat i, per tant, de benestar.

La societat primitiva tenia un consum diari de 4,4 kWh/habitant en forma de menjar i de foc. Amb l’arribada de l’agricultura i la ramaderia això va arribar a 6 kWh/h, a Uruk ja tenien 12 kWh/h, a Babilònia 19, a Tebas 21, i a Roma van arribar a 31 kWh/h. A mesura que la humanitat anava innovant, descobrint materials com el coure i el ferro, i anava millorant la seva organització, la demanda d’energia anava creixent. Des del declivi de Roma va costar molt tornar a tenir la mateixa demanda d’energia, de forma que, fins just abans de la Revolució Industrial, al 1700, no es va tornar a recuperar aquella energia, i llavors el camí va ser espectacular: el 1800 a Londres ja es necessitaven 38 kWh/h, el 1900 a Londres es necessitaven 92 kWh/h i a Nova York a l’any 2020 es necessitaven 202 kWh/h.

La pregunta clau és, el benestar mínim, quanta energia necessita? Avui Espanya té un requisit d’energia de 94,4 kWh/h, mentre el món al seu conjunt el té de 57,5 kWh/h. Catalunya té un consum de 106,3 kWh/h, més alt que la resta d’Espanya degut a la industrialització. Dinamarca té una demanda semblant a l’espanyola, i Costa Rica necessita 35,6 kWh/h. Llavors, quin és l’objectiu ideal?

Fa uns 10 anys quan em vaig plantejar aquesta qüestió per primera vegada vaig fer una anàlisi del meu consum personal. Vaig quantificar l’energia de cada moviment en un dia normal. M’aixeco, vaig al lavabo, quantifico la llum i la calefacció de casa, vaig a l’ordinador, esmorzo, em dutxo, em vesteixo, agafo el cotxe fins al treball, quantifico la llum i calefacció del treball, dino, torno a casa amb cotxe, sopo, miro la televisió i el telèfon, i vaig a dormir. Tot això em dona una necessitat d’energia de 54 kWh/h, incloent-hi l’energia del menjar, els seus embalatges, l’energia de l’aigua i el cost energètic d’unes vacances. Sembla un bon valor, tot i que el transport és en cotxe elèctric, amb un baix consum. Però aquí hi manquen coses no corrents, com és el vestit, les coses que hem comprat per a la casa... Si hi afegim el cost energètic de l’habitatge en la seva construcció amb la hipòtesi d’una vida de 60 anys, del cotxe amb una vida de 10 anys, dels aparells electrònics amb una vida de 6 anys, de les infraestructures de sanitat, ensenyament, serveis públics i carreteres, amb una vida estimada de 80 anys, l’energia total diària personal esdevé llavors de 66 kwh/h.

El valor llindar del benestar ve donat per l’índex Human Development Index de l’ONU. Aquest índex ens diu que per sota d’un PIB/habitant de 31.000 $/h no hi ha ni un país amb un valor superior de HDI de 0,8 (nivell en el que hi ha els països del nostre entorn), i això es tradueix amb unes necessitats energètiques de 82 kWh/h. I si posem el llindar de benestar al que teníem a l’any 1980? Llavors Espanya tenia un HDI de 0,51, un PIB/h de 14.000 $/h, i un consum d’energia de 64 kWh/h, més o menys el que he trobat en el càlcul personal. Arribar fins aquí suposaria una baixada de les necessitats energètiques de -40% i permetria una fàcil generació amb energies renovables.

Hem posat molt èmfasi entre tots a les necessitats energètiques de mobilitat, electricitat i calefacció, però hem oblidat les estructures de formigó. Construir i demolir estructures de formigó s’ha de penalitzar perquè és caríssim des del punt de vista energètic. Ara que l’energia té un valor monetari alt aquesta tendència es frenarà: la bestiesa més gran que ha fet Catalunya en els darrers 100 anys ha estat construir i demolir el tambor de les Glòries amb una vida de 20 anys. Les estructures no s’han de demolir, s’han d’adequar i així serà com la rehabilitació prendrà la màxima activitat. Fa temps que demano fer un registre d’estructures per decidir quina vida han de tenir i impedir la seva demolició.

Aquest exercici ens mostra que, fent una vida ordenada, amb sentit comú, vigilant el que es compra, no fent abús de trasllats innecessaris i posant eficiència en el sector públic, es pot assolir amb relativa facilitat una nova economia frugal i de carboni zero. Ara bé, cal frenar la construcció d’estructures de formigó innecessàries i introduir l’eficiència energètica arreu, a les cases i a les institucions. Aquí ho tenim tot per fer. La resta vindrà sol, la baixada de benestar des del índex HDI de 0,8 a 0,5 vindrà com un efecte automàtic d’una economia que no podrà aguantar més excessos, acostumada a viure amb un deute permanent i creixent. Però no hauria de passar res, perquè en aquest nivell ja hi érem a l’any 1980 i, per tant, sabem que es pot aguantar. Després d’aquelles dates el que vam fer va ser lligar els gossos amb llonganisses, i això ja no aguanta més.