Ningú sap què vol ser Junts per Catalunya, ni a on vol arribar i molt menys què ha de fer. El partit de Carles Puigdemont, hereu de l'antiga Convergència encara que molts dels seus membres en reneguin, navega sense rumb, immers en batalles internes de difícil solució. El moment és delicat perquè de les decisions que es prenguin ara en dependrà el futur de l'organització en els anys vinents, on haurà d'afrontar un nou cicle electoral interminable. Jordi Sánchez sembla que ha llençat la tovallola anunciant que no presentarà candidatura a la secretaria general en el congrés que s'ha de celebrar el juny vinent. La decisió de l'antic líder de l'ANC obre la caixa dels trons i planteja una gran pregunta: qui serà el nou líder?
Hi ha noms que orbiten en aquest interrogant i tothom els sap. Laura Borràs i Jordi Turull. Els dos tenen punts forts i febles, com els tenia Jordi Sánchez des del dia que va accedir al càrrec i els té Puigdemont, que és qui des de Waterloo presideix el partit. El principal hàndicap de tota aquesta història són els personalismes -tots els partits en tenen-, que es podrien salvar si hi hagués un projecte clar, definit i inqüestionable. No és el cas. Junts és com una corda que uns estiren per un cap buscant la independència a qualsevol preu i els altres ho fan cap a l'altre costat apostant pel pactisme i el pragmatisme. Uns volen ser la CUP o aquella ERC acomplexada pel pujolisme i altres la CiU de la governabilitat o l'actual Esquerra. I cap de les dues parts està disposada a cedir.
Turull, que desperta simpaties en bona part de Junts, tindria dificultats per liderar el projecte amb decisió, fermesa i autoritat
Quan Jordi Turull va ser el candidat a presidir la Generalitat el març de 2018, sabia que tenia molts números per anar a presó i el cap el tenia lluny de l'hemicicle. Els seus discursos d'aquells dies eren el mirall d'un home trist, amb poques ganes de ser president i incapaç d'articular un relat que enganxés i que fos creïble. Es pot entendre l'estat d'ànim, però no que el reflectís tan descaradament. Turull, que desperta simpaties en bona part de Junts, tindria dificultats per liderar el projecte amb decisió, fermesa i autoritat.
Laura Borràs té problemes amb la justícia i sap que està a punt de ser jutjada per un cas de presumpta corrupció. El seu cervell molt probablement no para de donar voltes a la situació, però no ho demostra. Mai ha deixat que l'opinió pública pugui pensar que no està al 120%. És tot el contrari de Turull. Dinàmica, decidida i bona comunicadora. També és impetuosa i incontinent i això és el que l'hi ha fet perdre punts els darrers mesos, fins i tot entre correligionaris seus. Borràs no ha sabut gestionar l'escàndol de les llicències per edat i, encara menys, el cas Pau Juvillà, on ha quedat en evidència davant independentistes que li haurien donat suport a ulls clucs.
Giró és especialista a arribar allà on tothom pensa que ni s'hi acostarà i si ha decidit llançar-se a la política de partit, no afluixarà en l'objectiu
Enmig dels dos, aixeca el cap el conseller d'Economia, Jaume Giró, que, en cas de ser cert que vol entrar en la política del partit, pot tenir possibilitats. Giró és especialista a arribar allà on tothom pensa que ni s'hi acostarà i si ha decidit llançar-s'hi, no afluixarà en l'objectiu. El que no sé és qui d'ells tres convé més a Junts i a la societat, que no vol dir que la mateixa persona pugui ser l'adequada de cara als dos col·lectius. Qui té molt a dir en aquest sudoku és Carles Puigdemont, que no sembla disposat a mullar-se, ni a assenyalar, ja no a un candidat concret, sinó quines estratègies voldria que seguís el partit.
L'expresident de la Generalitat juga a l'ambigüitat perquè sempre és millor que li creixin diversos nans al seu entorn, que competeixin i s'anul·lin entre ells, que no un de sol que li pugui fer ombra de veritat. Sánchez ho va veure fa temps i per això no va poder posar ordre. Puigdemont, recentment, ha menystingut els partits en favor del Consell de la República i ha dit que obre la porta de deixar la presidència de Junts. No seria res estrany que ho fes, ni tampoc que creés una nova plataforma electoral si la necessités, perquè va per lliure i així és com ha actuat sempre. Per això, la desfeta que sembla envoltar al partit des de l'anunci de Jordi Sánchez de no presentar candidatura, no és real. La desfeta ja ve de lluny perquè tot són pedaços, perquè sempre s'ha volgut que fos així, i a cada bugada han perdut un llençol. Personalismes.
