Quan em vaig incorporar a Televisió Espanyola, la meva primera oficina era al número 2 del carrer de Sor Ángela de la Cruz cantonada Passeig de la Castellana. Prop del Santiago Bernabeu i del Meliá Castilla, hotel que llavors exercia una mica de capitalitat d’allò que es va anomenar «Costa Fleming», una zona amb clubs de nit on s’exercia una activitat frívola i sexual, amb pretensions de categoria, destinat als visitants de províncies i als delegats de fires i congressos. Quan venia a veure’m al despatx algun amic català, especialment de Girona, anàvem fins a la cafeteria del davant, la de l’Hotel Cuzco. Com que s’hi passava mig matí, hi havia moltes possibilitats de trobar-hi José María Ruiz-Mateos, fundador de Rumasa, el hòlding de bancs i empreses expropiat pel govern socialista el 1983 quan la situació dels bancs era d’extrema gravetat. Això va portar a un llarguíssim periple judicial. Però allò que va quedar a la memòria popular es la bufetada que Ruiz-Mateos va donar el 3 de març de 1989 a Miguel Boyer, l’antic ministre d’Economia a qui considerava responsable de totes les seves desgràcies.
Llavors entràvem a la cafeteria apropant-nos a la taula de Ruiz-Mateos i el saludava amb tota naturalitat. «Buenos días, José María, ¿cómo está usted?». Aquest, sense necessitat de res més, començava un monòleg. Això incloïa tots els happenings i espectacles que, disfressat de Superman o de cobrador del frac, va protagonitzar perseguint a Boyer. El més destacat el de la bufetada. A través d’una hàbil maniobra del seu advocat, Ruiz-Mateos va presentar una querella contra Boyer per difamació quan aquest va acusar-lo de ser al darrere d’un anterior intent d’agressió protagonitzat per un sindicalista. Als passadissos del jutjat, on foren tots citats , mentre sonava en un casette la cançó de Julio Iglesias Lo mejor de mi vida, dedicada pel cantant a la seva ex-dona, Isabel Preysler, llavors parell de Boyer, i al crit de «Que te pego, leche», li va ventar la bufetada més rellevant de la història contemporània espanyola. Tot això ho explicava Ruiz-Mateos una i altra vegada, incloent un pastís esclafat temps després a la cara de l’ex-ministre i de rebot a la Preysler que, responent una pregunta meva, va aclarir que era un Sant Marc. Malaguanyat.
He recordat aquest episodi després de la plantofada de Will Smith a l’humorista Chris Rock la nit dels Oscar, després d’una broma sobre la dona de l’actor. L’endemà jo era en un col·loqui amb universitaris i em varen demanar opinió. Vaig dir que a Espanya, com sol passar, el tema s’havia agafat amb certa conya i amb la lleugeresa acostumada. Fins i tot justificant el mascle, però que als Estats Units funcionen uns altres codis. El fet que els espectadors veiessin en directe la bufetada tindrà per a Will Smith i per a l’Acadèmia greus conseqüències, des de cancel·lació de pel·lícules o retirada de patrocinadors. Mentre ho deia, era la matinada a Los Angeles, Will Smith ballava a una festa posterior a la cerimònia, indiferent al malson que l’esperava.
De fet, mentre uns minuts més tard de la bufetada l’actor agraïa l’Oscar sense disculpar-se, la policia de Los Angeles ja era a la porta de l’auditori preparada per emmanillar-lo al pati de butaques. Es va evitar perquè Chris Rock no el va voler denunciar. De moment li han prohibit trepitjar la cerimònia per 10 anys i ja veurem si no li treuen l’Oscar. A casa nostra no passaria res. Recordem el vell escàndol de la pel·lícula Gilda de 1948. La censura política i eclesiàstica s’escandalitzava per la manera lasciva com Rita Hayworth es treia un guant però considerava apropiada la famosa bufetada que li engaltava Glenn Ford perquè, d’acord amb la mentalitat de l’època, jerarquitzava aquella relació de parella.
Acabo amb l’anècdota d’un fabricant gironí de Santa Eugènia de Ter, municipi annexionat el 1963 a Girona. Un empleat deslleial va copiar determinar invent desenvolupat per un industrial. Dos dies abans que ho fes l’inventor, l’individu s’avançava patentant el tema a nom seu. L’afectat, indignat, va trobar pel carrer el ja antic empleat bufetejant-lo. Personada la policia i denunciada l’acció, els dos acabaren davant d’un jutge. Aquest va comunicar verbalment a l’agressor que li imposaria una multa de 500 pessetes i que, en sortir, les pagués a l’oficial del jutjat. «Senyoria -va dir l’empresari- si no li fa res ja em poden cobrar directament 1.000 pessetes: 500 per la multa i les altres 500 a compte de la nova clatellada que li fotré ara mateix a aquest tipus per haver-me denunciat». En fi, coses que passen.
