Fa pocs dies es va presentar l’Informe anual 2021 del Defensor del Poble. Dedica un ampli apartat a les migracions, valorant positivament les mesures adoptades pel govern durant la pandèmia per evitar que una part no menyspreable de la població migrant caigués en situació d’irregularitat documental i pogués mantenir-ne l’estatus regular. Alhora, tant pel que fa a les persones estrangeres titulars d’autorització de residència de llarga durada com pel que fa a persones que compten amb autorització temporal per residir, es constata que les principals queixes que s’han rebut versen sobre «les dificultats per a l’obtenció d’una cita prèvia per a la renovació de les targetes» (primer cas) i «les demores en la tramitació (de la renovació) i la disparitat dels criteris que s’apliquen» (en el segon cas).

El 30 de març, la Comissió de Treball, Inclusió, Seguretat Social i Migracions del Senat va aprovar l’Informe de la Ponència d’estudi que aborda el fenomen migratori de manera integral. Una de les deu conclusions o «línies d’actuació» que es proposen als poders públics és la de «treballar amb els fluxos migratoris irregulars, sobretot pel que representem com a frontera sud, amb una atenció especial a Andalusia, Balears, Canàries, Ceuta, Melilla i Múrcia».

El debat sobre la regularització de la població migrant en situació irregular s’ha revifat molt recentment, tant pel fet de ser un nombre de persones gens menyspreable i en bona mesura estar treballant sense disposar dels drets reconeguts a la població treballadora migrant regular, com per les mesures adoptades per fer front a la situació provocada per la invasió russa d’Ucraïna i l’arribada de milers de refugiats d’aquest Estat a diversos països de la Unió Europea, amb un nombre important a Espanya. En la recent normativa aprovada s’inclou també els nacionals ucraïnesos que es trobaven en situació irregular a Espanya abans del 24 de febrer i que, com a conseqüència del conflicte armat no poden tornar al seu país.

Actualment està en marxa la recollida de signatures per presentar una iniciativa legislativa popular «per a una regularització extraordinària de persones estrangeres», impulsada per nombroses organitzacions socials. No és una tasca fàcil, ja que es requereixen 500.000 signatures i fins ara n’han recollit 122.000. El text analitza detalladament el seu encaix jurídic amb la normativa interna, comunitària i internacional, i manifesta que la proposta «està estretament alineada amb acords i iniciatives internacionals a què Espanya s’ha compromès de manera solemne. Aquests inclouen l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible (Objectiu 10), el Pacte Mundial per a una Migració Segura, Ordenada i Regular i el vigent Pacte Europeu sobre Migració i Asil». Es proposa que el Govern, mitjançant un reial decret, estableixi, en el termini de 6 mesos, un procediment per a la regularització dels estrangers que es trobin en territori espanyol abans del dia 1 de novembre de 2021.

La reforma laboral aprovada pel Reial decret llei 32/2021 de 28 de desembre, que he valorat positivament en reiterades ocasions, també impacta sobre la normativa d’estrangeria i la seva aplicació a les persones treballadores migrants, tant les que ja estan al mercat de treball espanyol com les que pretenen incorporar-s’hi. Una primera qüestió rellevant a tractar no és estrictament jurídica, sinó que té també un alt component de percepció d’una nova realitat laboral que, sent positiva, genera alguns dubtes respecte a les contractacions de la població migrant de tercers països (règim general) i que suscita també el debat sobre la conveniència de la interpretació conforme i de l’adaptació de la normativa d’estrangeria, bàsicament art. 10 i arts. 36 a 43 de la Llei Orgànica 4/2000 de 11 de gener (diverses vegades modificada), i els arts. 62 a 72 del Reial decret 557/2011, de 20 d’abril, pel qual s’aprova el Reglament que la desenvolupa.

La desaparició del contracte per a obra o servei no ha de significar una disminució del volum de contractació de la població migrant. És cert que la reforma laboral aposta decididament pel contracte indefinit, però no és menys cert que el dit contracte té unes causes d’extinció per raons objectives (ex.: no renovació de l’autorització de residència) que poden portar a la seva extinció.

Estem més en presència d’un dubte sobre l’afectació de la nova regulació a la població migrant que d’un problema concret d’aplicació. Per referir-nos al cas que està suscitant recentment més interrogants de caràcter pràctic, la contractació per a personal al servei de la llar familiar, convé recordar que la seva regulació, el Reial decret 1620/2011, de 14 de novembre, preveu, a més de les causes generals d’extinció, la figura del desistiment empresarial amb una mínima indemnització, sense que entri ara a valorar si caldria la seva modificació per adequar la normativa espanyola al Conveni núm. 189 de l’OIT una vegada sigui ratificat pel Parlament.

Per això, seria convenient que des dels Ministeris estatals competents, com també per les autoritats autonòmiques, es fessin campanyes de difusió de la recentment aprovada normativa des de la perspectiva de la seva valoració positiva també per a la població migrant i que dissiparen els dubtes sobre la modalitat contractual a utilitzar davant de la desaparició de contracte per a obra o servei.

Ara bé, aquesta mesura suggerida, la primera part de la qual no té cap cost econòmic, hauria d’anar acompanyada d’un debat serè sobre la reforma dels preceptes abans esmentats de la LO 4/2000 i del RD 557/2011, ja que sembla poc adequat apostar d’una banda, i amb caràcter general, per la potenciació de la contractació indefinida, i de l’altra mantenir uns períodes d’autorització de treball que semblen adequar-se malament a l’objectiu perseguit, per a totes les persones treballadores, pel RDL 32/2021.

La pregunta que ens hem de fer aleshores és si té sentit que calgui disposar d’una autorització inicial del treball amb els límits que actualment existeixen al Reglament d’Estrangeria, i una posterior primera i segona renovació que portin finalment a l’obtenció de l’autorització de residència de llarga durada. Observeu que no es qüestiona la regulació de l’autorització de residència, però que sí que se suscita la possibilitat que es vinculi a un contracte indefinit de treball que, repeteixo, pot tenir i té causes d’extinció degudament regulades i tipificades a la Llei de l’Estatut dels Treballadors.

Estem, per tot això, i concloc, davant de dos fronts: un, el de la dissipació dels dubtes sobre un possible impacte negatiu de la reforma sobre la contractació de població treballadora migrant; un altre, el d’una reforma de la normativa d’estrangeria que vinculi la regulació de l’autorització de treball i les renovacions actualment existents amb el nou marc normatiu laboral tendent a facilitar l’estabilitat en l’ocupació de totes les persones treballadores sense distinció de nacionalitat.