Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), es va acomiadar el dia 3 d’abril amb un discurs apocalíptic. La seva oratòria agressiva, pròpia de l’independentisme irredempt, va culpar a nyerros i cadells dels mals que arrossega el moviment secessionista. Segons els historiadors, nyerros i cadells eren la denominació de dos bàndols de la noblesa catalana que, a finals del segle XVI i començaments del XVII, es barallaven sense treva.

Avui dia, la semblança amb aquelles pugnes serien les disputes inacabables entre ERC i Junts que no paren de tirar-se els plats pel cap. Mentrestant la CUP s’ho mira de reüll i adopta el paper de met.

Acabat aquest incís, s’ha de recalcar que, en el sermó d’una Paluzie airada, amb una loquacitat excessiva i traient foc pels queixals, va acusar a partits independentistes d’haver arribat a «un pacte d’estabilitat per dalt» amb l’Estat. D’aquí la seva crida per «desmuntar el pacte» i «reprendre l’ofensiva per la independència».

En fi, era el cant del cigne d’una activista enrabiada que va assolir la presidència de l’entitat des del 24 març de 2018 amb el compromís de fer efectiva la república catalana, i que va ser elegida novament el 20 de juny de 2020 per seguir amb la mateixa cançoneta.

Ara farà mutis, després d’haver esgotat dos mandats estatuàriament previstos, just quan aquest 4 d’abril va ser nomenada vicepresidenta de l’Organització de Nacions i Pobles No representats (UNPO).

Sota aquesta denominació pomposa s’agrupen 44 membres heterogenis com Somalilàndia, els Sindhi del Pakistan, el Tibet, el Kurdistan iranià, els ioruba de Nigèria, o els tàrtars de Crimea entre altres, i tots ells exclosos de l’ONU.

L’ANC és membre d’aquest fòrum des del 14 de desembre de 2018 «com a representant dels interessos del poble català». És a dir, a l’UNPO hi ha l’ANC, no Catalunya. Per tant, una entitat amb uns 45.000 socis de ple dret s’ha apropiat d’una prerrogativa que correspon a milions de catalans. Quina barra!

A més, la flamant vicepresidència a l’UNPO podria ser flor d’un dia ja que, si el càrrec és per l’ANC, hauria d’ocupar-lo el nou mandatari a elegir el proper mes de maig.

Bé, l’Elisenda no ha de passar ànsia. Com a funcionària de «l’Estat opressor», podrà dedicar-se a la càtedra en el departament d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona, que va aconseguir el 19 de febrer de 2020.

I potser escriurà articles, aquests en català, com aquell publicat a Cuadernos de Economía, volum 25, de l’any 2002, titulat: «Una panorámica de la nueva geografía económica», que versava sobre localització industrial, integració econòmica, desigualtats regionals i causació acumulativa. Fabulós!

En tot cas, adeu-siau Paluzie. Bon vent i barca nova!