Poques vegades som conscients de la magnitud dels processos històrics que es despleguen al nostre voltant. Són els esdeveniments realment traumàtics i impactants els que ens permeten reconèixer que vivim un punt d’inflexió a escala global. En aquest sentit, molt clarificadora va ser la compareixença pública de la ministra d’Afers Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, just després de la invasió russa d’Ucraïna: «Avui ens hem despertat en un món diferent», va afirmar.

Aquests punts d’inflexió històrics comporten canvis de paradigma que alteren radicalment el debat social, econòmic i mediambiental. L’exemple més evident és la política de seguretat i defensa de la Unió Europea, amb una postura sense precedents al continent des de la II Guerra Mundial.

A nivell energètic és més que evident que el conflicte d’Ucraïna té una afectació clara i directa per a la UE. A casa nostra, fins ara ens havíem permès el luxe de mantenir un debat indecís sobre la transició energètica. Però la situació actual ja no ens ho permet: hem de canviar immediatament la nostra postura vers les renovables.

De fet, l’energia sempre ha estat una qüestió estretament vinculada a la sobirania de la UE. Passar-ho per alt i anar aplaçant la implantació real de renovables ha comportat una gran dependència energètica de Rússia. I ja ens està passant factura a tots els nivells.

Dilemes ètics i energètics

Europa ha entregat les claus de la seva sobirania energètica a Rússia, atorgant-li un enorme poder sobre el nostre subministrament i, per tant, sobre la nostra economia i model de vida. No abastir la demanda europea amb generació pròpia, especialment amb fonts renovables, ens aboca a la contradicció: importar energia per vies alternatives –amb un gran impacte contaminant– o seguir comprant el gas a Rússia. Cal mencionar, també, la nova fragilitat de la importació de gas des d’Algèria, alternativa que tanta tranquil·litat ens donava fins el canvi de rumb polític en la qüestió del Sàhara Occidental.

Aquí neix la greu contradicció ètica davant el conflicte: d’una banda, les fortes sancions internacionals a la oligarquia russa; de l’altra, el continu consum de gas, petroli i carbó rus des de l’inici de la guerra. La UE condemna l’agressió militar que, ella mateixa, segueix finançant. I aquesta dependència energètica limita la llibertat de la UE a l’hora d’actuar a nivell internacional d’acord amb els seus valors democràtics.

L’única sortida possible: l’aposta decidida per les renovables

Davant la invasió d’Ucraïna, la UE ha reaccionat per minimitzar la seva dependència energètica de Rússia, marcant-se un gran objectiu: posar fi a les importacions russes l’any 2027. Per poder-ho aconseguir i, alhora, assolir els objectius climàtics adquirits, només hi ha una única sortida: l’aposta ferma i decidida per les renovables.

És evident que un sistema 100% renovable, interconnectat i amb capacitat d’emmagatzematge és una aspiració a la què Europa hauria de donar la màxima prioritat, agilitzant i accelerant els tràmits administratius i els colls d’ampolla amb els quals s’estan topant molts projectes d’energia solar, eòlica terrestre i, sobretot, d’eòlica marina. A casa nostra, un clar exemple és l’aprovació definitiva dels espais habilitats per a la implementació de l’eòlica marina (els coneguts «POEM»).

La instal·lació d’aquestes infraestructures de gran capacitat són la millor oportunitat per avançar cap al futur energètic de la UE. Ho estem veient a França, país que acaba de llançar el segon concurs per implementar 500 MW d’eòlica marina flotant al Mediterrani. De fet, França s’ha marcat com a objectiu tenir instal·lats 50.000 MW d’eòlica marina l’any 2050, demostrant que el «no» dogmàtic a grans instal·lacions renovables no té, avui, cap justificació, i posa en perill el futur polític, econòmic i climàtic d’Europa.

El matí de la invasió russa d’Ucraïna, Europa va aprendre una dura lliçó: haurà de fer en temps de guerra el que no va anticipar en temps de pau. Si Europa no es defensa, ningú ho farà per ella. Si Europa no assegura el seu subministrament energètic, ningú ho farà per ella. Queda més clar que mai que les energies renovables són la clau per tancar la dependència del gas rus i assegurar la sobirania energètica de la UE.