Si algú pregunta en què va acabar allò del procés, de la republiqueta i del quanta dignitat, mostrin-li la foto de l’autoanomenat «govern a l’exili». I tot seguit, donin-li un kleenex per eixugar-se les llàgrimes. Poques fotos mostren així de bé la decadència i la decrepitud. La imatge del Vivales, Comín, Llach i -el que és pitjor- de vuit més als quals ningú és capaç de posar nom, intentant semblar un govern en el qual ningú creu, a l’ombra d’un llimoner i en posició de cobla sardanista, potser la Principal de Waterloo, és tan trista que ja ningú té ganes de riure-se’n. Admeto que ens han proporcionat riallades sense fi i que -mea maxima culpa- he estat el primer de fer-ne befa, però veure ara el patetisme dels últims llacistes, m’encongeix el cor. Jo me’n penedeixo, Senyor.

Observar gent caient al buit mentre ho intenta dissimular amb rostre impassible, no hauria de moure’ns a riure, sinó a pensar en les seves famílies, que els continuen estimant malgrat les seves evidents limitacions. A més, tal vegada no tots els de la foto estan malament de la xaveta, potser alguns van anar allà enganyats, pensant que el Vivales els convocava per a adjudicar-los un càrrec autèntic, dels de bon sou i millors dietes, que per a això es van ficar en el llacisme. Qui els havia de dir el que hi trobarien.

-Pel poder que m’ha estat concedit, és a dir, que m’he concedit jo mateix, us nomeno a tots vosaltres membres del governet autèntic- deixà anar el Vivales.

I a veure qui gosa dir-li que està com una cabra, que jo tinc coses millors a fer que jugar als governs o que m’espera la família a casa.

-I ara ens farem una foto a sota d’un llimoner, que dóna imatge de solemnitat. Vinga, poseu cara de ministres.

Res de riure’ns-en, que prou pena tenen. A més, donar a conèixer el governet a l’exili en vigílies de la Setmana Santa, permet utilitzar la foto a manera d’estampeta, com es feia abans amb les de sants i beats. Cada vegada que en aquests dies tan donats a la mortificació, pensem que la vida ens tracta malament i tinguem temptació de maleir la nostra sort, una simple mirada a la pinta que gasta el governet a l’exili, ens recordarà que sempre hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres. I bastarà per a sanar-nos.