Els programes i les sèries que consumíem els integrants de la Generació X transmetien de manera enginyosa el missatge que els productors sabien que l’audiència volia escoltar. És a dir, els fills poden apanyar-se bé sense un dels pares i, preferiblement, sense cap dels dos. Els xavals volíem que ens arribés aquesta idea perquè afalagava el nostre sentit de la independència. Quant als progenitors, els venia bé perquè alleujava el seu sentiment de culpa per no dedicar-nos temps de qualitat. Els pares absents o negligents podien consolar-se perquè se’ls assegurava que els nois estaven millor sense ells. Part de la producció televisiva de les últimes dècades va donar a entendre que el col·lapse de la família no constituïa una crisi social, ni tan sols un problema seriós. Però aquella imatge, que es podia acceptar en els anys cinquanta, havia deixat de ser vàlida en els noranta. Aquella televisió convidava a pensar que la realitat tenia un paper exigu en les nostres vides, tot i que les proves apuntaven a la conclusió inversa. Són moltes les raons per explicar l’absència de la qüestió religiosa en sèries i programes de l’època. La nostra era una comunitat que assistia a l’església amb regularitat, però els productors temien que promoure la discussió sobre doctrines ofengués l’audiència ortodoxa.
