Aquest diumenge passat els francesos van votar a les eleccions de la primera volta per elegir president de la República. Unes eleccions importants, tant pel pes de França a Europa com pel simple fet que en cap altra democràcia europea, el president té tant de poder com a l’estat francés.

Per segona vegada, Emmanuel Macron i Marine Lepen es diputaran el despatx del palau de l’Elisi. Moltes són les lliçons que França ens està donant a la majoria de societats occidentals i que estaria bé en comencéssim a prendre nota.

França sempre ha estat un referent per a nosaltres i tenen la virtut d’anticipar problemes que ens semblen molt llunyants però que sempre ens acaben arribant. A veure si d’una vegada per totes comencem a fer més cas al nostre veí.

- Les societats occidentals estan cansades de la globalització i les classes mitjanes n’han estat les grans perdedores. És evident que hi ha un malestar generalitzat en el sí d’Occident amb el que ha suposat l’impacte de la globalització a la majoria de famílies. Certament, hi ha unes elits econòmiques, polítiques i culturals que n’han sortit guanyadores però la gran majoria hi ha perdut més que guanyat. També geogràficament s’han produït guanyadors i perdedors. Les gran ciutats han esdevingut cada cop més entorns de prosperitat a costa dels pobles, les ciutats mitjanes i les capitals de província. Només cal mirar els resultats electorals d’aquest diumenge per veure-ho. Allà on guanya Lepen o Melenchon són les zones més perjudicades per aquesta mundialització econòmica.

Cal que en prenem bona nota perquè tant a Catalunya com a Espanya això comença a emergir. I comença a manifestar-se en coses tan quotidianes com la mobilitat i l’ús del cotxe a les ciutats.

- Quan els partits no són útils desapareixen. Entre els antics Gaullistes dels Republicans –antics UMP– i el Partit Socialista Francès, han arribat al 7% dels vots. Les dues forces hegemòniques que han governat França durant dècades serien ara extraparlamentàries. El PSF ha tret un 2% dels vots i els gaullistes, no arriben al 5%. Els partits són eines que quan deixen de ser útils, desapareixen. Per contra, el nou panorama està marcat per les dues forces que millor defineixen l’escenari actual. El partit liberal i proglobalització de Macron i el populisme d’extrema dreta antiglobalització de Marine Lepen.

La lliçó pels socialistes i gaullistes és clara: la majoria de partits creuen que els vots els pertanyen i que poden guanyar o perdre depenent del cicle electoral. Això ja no és així. Ja no hi ha vots fixes, ja no hi ha «terra electoral». Els partits han de guanyar-se la representació a cada elecció. I això vol dir sobretot, no oblidar a qui representes. Quan el PSF ha volgut només representar a les elits urbanites que surten guanyant amb la globalització i ha castigat amb polítiques elitistes al seu electorat, aquest, l’ha abandonat. A la seva esquerra o a l’extrema dreta. El conflicte dels camises grogues era l’avís definitiu.

- Els populistes són els altres. Aquestes eleccions trenquen també, l’anatema del populisme. Encara que sembli una contradicció, els partits han de ser «populistes». No en el sentit d’aprofitar les baixes passions dels ciutadans per treure’n rèdit electoral sinó en el sentit d’escoltar al «poble», parlar com el «poble» i no pensar que aquest s’equivoca i només tenen la raó els partits. Si els partits centrals obliden les preocupacions reals de la gent, altre partits ocuparan aquest espai. Això és una lliçó molt adient per l’esquerra nostrada. Les parets d’allò políticament correcte o la censura de segons quins debats, alimenten lentament a la bèstia.

- Les classes mitjanes són l’element clau. Fa anys que els francesos no estan a gust. L’impacte de la immigració, la globalització, la llarga crisi econòmica, però sobretot la pèrdua del paper central de França al món expliquen aquest malestar que els francesos defineixen com a la «despossessió». És a dir el sentiment de pèrdua en tots els sentits que els embarga des de fa temps. I aquest sentiment afecta especialment a aquelles classes mitjanes que els costa arribar a final de mes. Sempre han estat aquests ciutadans els que acaben decidint les eleccions però en els propers anys, seran més decisius que mai. No només perquè són molts i són els qui tenen la sensació que més hi han sortit perdent amb la normalitat –tot i que no és cert ja que els grans perdedors són els de sempre– sinó perquè tenen una mobilitat electoral molt més forta.

El desencís respecte als partits tradicionals és un fet molt novedós i rellevant que tindrà conseqüències a mitjà i llarg termini. La lluita entre els partidaris de la moderació i els valors liberals i els populistes identitaris no ha fet més que començar. També a casa nostra. I de moment, la cosa no pinta gaire bé. Però si hi ha algun projecte que està en risc en tot aquest debat és el de la Unió Europea, justament quan el projecte comunitari és més necessari que mai.