El 30 de setembre de 1938 el primer ministre britànic Neville Chamberlain va ser aclamat per la multitud en tornar de Munic, on acabava de regalar una part de Txecoslovàquia a Hitler. No és que els londinencs fossin especialment pronazis, tot i que hi havia molts admiradors del Führer a Anglaterra, sinó que estaven contents que s’allunyés el fantasma d’una nova gran confrontació quan encara era viu el terrible record de la Primera Guerra Mundial, tot just vint anys abans. Els carrers eren tan plens de gent victorejant-lo que va trigar una hora i mitja a recórrer els 14 quilòmetres entre l’aeroport i el Palau de Buckinham, on el rei Jordi (el tartamut) va destacar «els magnífics esforços del primer ministre a la causa de la pau». A la gentada congregada a Downing Street, Chamberlain els va parlar de «pau amb honor» i «pau per al nostre temps». Al cap de pocs mesos dotze parlamentaris suecs van proposar-lo per al premi Nobel de la Pau. La seva gestió va ser referendada a la Cambra dels Comuns per una majoria aclaparadora que compartia el que havia dit uns dies abans: «Que horrible, fantàstic i increïble haver d’excavar trinxeres i provar màscares de gas a causa d’una disputa en un país llunyà entre gent de la qual no sabem res». Winston Churchill, que després va passar a la història com un heroi, es va quedar bastant sol en l’oposició a l’«apaivagament». Pau a casa i ho sento pels altres és una antiga manera de captenir-se, que nosaltres hem practicat repetidament sense gaires manies, i que encara apliquem a la majoria d’agressions que es produeixen al món. Ens hem d’estranyar que els hongaresos reelegeixin un primer ministre amic de Putin i reticent a moure un dit per Ucraïna? O que la Xina jugui a una equidistància que afavoreix els interessos de Moscou? Per cert, Hitler va justificar la violació de Txecoslovàquia amb l’argument que «la condició dels alemanys dels Sudets és indescriptible, es busca aniquilar-los». Si fa no fa el mateix que deia Putin dels russos de Donetsk i Lugansk.
