El desig de tenir un estat totalment laic no és el contrari del respecte a la pràctica religiosa. França n’és un bon exemple. Aquí, en una quarantena d’anys hem passat de la presència clerical en tots els àmbits de la vida a tenir una generació de joves que són pràcticament analfabets en matèria d’història de la religió. Fa poc me’n vaig fer creus que en una colla de joves que fan batxiller cap no conegués el significat de prendre una decisió salomònica. Entre ells, per cert, una noia amb el bonic nom de Judit a la que no li sonava de res l’heroïna de Betúlia que va seduir i tallar el coll al general assiri Holofernes. Ja té raó el periodista Salvador Alsius amb el títol del seu llibre: Hem perdut l’oremus. Algú pot pensar que això és normal perquè els temps canvien i ara els joves tenen altres coneixements. Però ben mirat, el que es perd pel camí és la capacitat d’entendre i gaudir d’una bona part de les obres de la història de l’art i d’entendre el calendari amb les festes que fem. No cal ser una persona de fe per entendre la importància que té per circular pel món tenir un cert coneixement del Relat, escrit així, en majúscula. Darwinians com som, podem comprendre la saviesa de qui fa milers d’anys va escriure en les primeres pàgines del Gènesi la creació del món en sis dies. Una cosa no treu l’altra.

Però hi ha més: A banda de la pèrdua de referents culturals, haver estat educat d’una manera sana dins del marc d’una fe religiosa no deixa de donar un marc espiritual a través del qual mirar d’entendre el món i la transcendència, per molt que sigui una obvietat, que no cal practicar cap religió per ser una persona amb els millors valors humans.

Aquets dies, com cada lluna plena del mes de Nissan del calendari jueu, celebrem la passió de Jesús de Natzaret, un personatge pràcticament desconegut entre les noves generacions, tot i els textos evangèlics es poden llegir en un parell de tardes. Hem ben perdut l’oremus i els primers que no ho han sabut fer bé són els dirigents de l’Església, que hauria de posar per davant de tot la divulgació del missatge evangèlic i portar-lo a la pràctica. Perquè hi ha més cristianisme en qualsevol acció de l’alegre sor Lucía Caram que en totes les mitres consagrades perfumades d’encens. Per cert, l’oremus, en l’argot capellanesc, és la cinta de tela que porten els missals per a marcar el punt. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.