El meu compatrici Agustí Calvet, més conegut pel pseudònim Gaziel, (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), ha estat un del periodistes més il·lustres que ha donat Catalunya. De l’any 1910 fins el 1914 col·laborà a La Veu de Catalunya, fundat per Enric Prat de la Riba, però un seguit de desentesos amb aquest arran d’un article sobre l’esclat de la Primera Guerra Mundial, va portar-lo a canviar de capçalera i entrar a La Vanguardia. És en aquest diari on va fer tota la seva carrera periodística arribant a dirigir-lo. Això no obstant, quan esclatà la guerra civil espanyola i amb ella la doble guerra civil de Catalunya de la qual no se’n parla mai, va exiliar-se de Barcelona (1936) i més tard de París (1940). Va retornar a Espanya i es va domiciliar a Madrid. Aquí va ser jutjat per les autoritats franquistes per catalanista i republicà, essent absolt. Fou llavors, mentre dirigia l’editorial Plus Ultra, que enllestí un seguit d’assajos, alguns escrits durant l’exili, sobre les causes de la tràgica història de Catalunya. El conjunt de la seva obra, articles periodístics a banda, el formen catorze llibres català i altres onze en castellà. Fou un autor prolífic. Bastant anys després de la seva mort, un altre guixolenc, Josep Cullell i Ramis, amic meu des de la nostra comuna infància, basaria la seva tesis doctoral en el pensament polític de Gaziel.

Quatre assaigs breus, escrits entre 1938 i 1947, integren el seu llibre Quina mena de gent som. Clou l’esmentada obra, «un dels diagnòstics més desoladors que s’han escrit sobre Catalunya», segons el parer d’en Xavier Antich, filòsof, professor de la UdG i ara president de la ANC, El desconhort, llegit l’any 1944 als Jocs Florals de Barcelona, clandestins, per suposat, que conté el següent paràgraf: «Un jugador del qual diem que té mala sort no és pas un jugador que perd sempre. Fins els més dissortats tenen diades bones (...) Si al voltant d’una taula sinistra us trobeu, doncs, amb el jugador que perd sempre, que materialment no pot agafar les cartes sense deixar-hi la pell, malfieu-vos-en tot seguit. Totes les probabilitats són que no es tracta pas d’un jugador dissortat, sinó d’un mal jugador, que és cosa absolutament distinta. Només caldrà que us poseu silenciosament darrere seu, a veure com juga. No trigareu pas molt a descobrir que llença espases quan hauria de llançar oros, i envida quan cal passar, i no ensopega ni una. Doncs bé: aquesta mena de jugador és Catalunya». El mateix Antich va qualificar-lo de «paraules terribles». No seré jo qui rebaixi el seu judici. És així d’horrorós i també d’encertat.

Tanmateix, si utilitzo el títol que Agustí Calvet dona a l’aplec d’assajos per ell escrits, no és per portar aquí aquest i menys per a comentar-lo, sinó perquè aquesta setmana ha estat pròdiga en informacions sobre l’estat anímic dels catalans a partir d’enquestes i d’estudis sobre sondejos que posen de manifest que, malgrat els anys transcorreguts i els canvis constitucionals, estatutaris i generacionals, segueix essent ben certa l’afirmació gazielana de què «políticament, els catalans som una desgràcia perfecta». Vegem-ho: Segons l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), Catalunya és la comunitat autònoma d’Espanya que té menys grau de confiança respecte dels governs locals, autonòmic, espanyol i de la Unió Europea. És a dir, ens regeix la malfiança respecte dels que ens governen. En matèria de percepció de la convivència en relació a la pròpia comunitat autònoma, Catalunya és la que puntua més baix i no diguem en relació al conjunt de l’Estat. El grau d’acord amb «la forma com es va dur a terme la transició de la democràcia és motiu d’orgull» és del 3,75%, el més petit, quan a l’hora de la veritat, el referèndum respecte de la Constitució Espanyola, el 90,5% dels catalans li varen donar suport, essent la tercera comunitat autònoma amb el percentatge del «sí» més alt. Superant Euskadi, Catalunya aposta per l’autodeterminació, el 45%, però l’últim sondeig del CEO (òrgan del govern de la Generalitat) estima que el sufragi afirmatiu a la independència ha quedat 11 punts per sota del vot negatiu i a més divideix els catalans. Del comparatiu entre l’ICIP i el CEO, l’analista Carles Castro treu la conclusió de que «Catalunya és el territori amb el pitjor índex de convivència i la confiança més baixa en totes les institucions». Aleshores, en què estem d’acord els catalans? Doncs pel que se’ns diu en gairebé res excepció feta de l’adverbi «no». No a això, no a allò, i no a allò altre. Així anem d’emprenyats amb nosaltres mateixos tot i que ho manifestem respecte dels altres.

En Gaziel ho resumia així l’any 1964 i res en fa dir que la seva anàlisi històrica alhora que veredicte final hagin canviat: «això que en diem Catalunya», diu, és una mena de poble dels que «fan l’efecte com si mai no sabessin on són, entestats a remar contra el corrent, topant en els esculls, caient en els remolins i naufragant sempre» o també que «la nostra acabada de col·lectivitat que mai no ha sabut a quina paret tocava, i sempre ha anat a tres quarts de quinze, esmaperduda, descartada, vexada, mentre els altres anaven fent el seu fet, és Catalunya». Que per alguna cosa, una vegada aclarit que el referèndum per a la independència de l’1 d’octubre de 2017 fou un mal acudit d’Artur Mas que no serví per a res, que la proclamació desproclamada de la independència feta pel Parlament el 17 d’octubre del mateix any fou una collonada, i moltes altres coses –«totes les follies són cossa passatgera. Deixa que s’esbravin», va deixar escrit en Calvet–, ara ve el govern de l’eixerit d’en Pere Aragonès, instaura el dia de la República, aquest passat dijous, commemoratiu de la proclamació feta pel president Francesc Macià, ara ha fet 91 anys!, que acabà com el rosari de l’aurora, només per deixar trista constància que ERC fou la primera i amagar la baixada de pantalons del coronel, desdient-se tres dies després, que comportà l’anada d’en Companys a Madrid per fer de ministre de Marina. Ai, Déu meu, ben cert és que mai sortim del marasme de festejar derrotes.