Acatorze punts de la permanència quan només en falten 18 per jugar-se, el descens del Costa Brava a 2a RFEF és qüestió de setmanes. És, però, segurament això, el menor dels problemes de l’antic Llagostera, que en la seva primera temporada refundat a Palamós no ha aconseguit arrelar i encara arrossega menys aficionats que abans, al poble. Per postres Oriol Alsina i Isabel Tarragó, tot i que encara són director esportiu i presidenta, es van vendre el club el novembre passat sense que, pràcticament mig any més tard, ningú de la nova propietat hagi estat capaç de sortir a explicar el projecte que hi volen impulsar i que, ara per ara, no és descartable que continuï fora de la Costa Brava i de les comarques gironines.

Alsina i Tarragó no es mereixien aquest final, oblidats. Perquè realment el que van fer amb el Llagostera, vist ara encara més amb la perspectiva del temps, va ser únic. De regional a Segona A, i no només això, aquelles eliminatòries de Copa contra primeres com el València o fins i tot haver-se refet d’un descens a Tercera després del pas per la categoria de plata assolint l’actual 1a RFEF. Totes aquelles alegries encara ho eren més en mans d’un modest que avui navega entre la indiferència del futbol gironí sense saber què vol ser quan sigui gran.