Les mascaretes de la corrupció Pol Valero

En els casos de corrupció, presumptes fins que una sentència ferma els corrobora, el més divertit són les explicacions que donen els responsables de les administracions i els partits implicats. A Diari de Girona vam passar molts anys sentint la paraula «error administratiu» quan publicàvem el finançament il·legal d'Unió que vam batejar com el cas Treball. Les falsificacions de firmes d'alumnes per cobrar subvencions; errors administratius. Els cursos inflats per obtenir ajuts; errors administratius. Les acadèmies propietat de militants d'Unió o amics o familiars de càrrecs del partit; casualitats. Van haver de passar molts anys perquè una sentència ferma, amb acord per evitar el que havia de ser un llarg judici, certifiqués que aquells «errors administratius» o aquelles «casualitats» no eren tals, sinó que en realitat s'havia instrumentat una xarxa que desviava al partit democratacristià fons públics destinats a formar aturats.

Aquesta història m'ha vingut al cap llegint les declaracions de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, per justificar el cas de les mascaretes que van fer molt més rics a uns quants desvergonyits que es van aprofitar de la situació de feblesa institucional al principi de la pandèmia. La més sonada, més per antiga i poc original que per cap altra cosa, és la de «me'n vaig assabentar per la premsa», com en els anys vuitanta, Felipe González també deia que coneixia pels diaris els casos de corrupció que assetjaven el seu govern. Martínez-Almeida també ha recorregut a la «cacera contra la dreta» per part de PSOE i Podemos per argumentar un cas que només té dues explicacions i una solució: o bé l'alcalde i el seu equip no sabien res o estaven al cas de tot i en qualsevol dels dos supòsits només hi ha una sortida: la dimissió.

Què ho fa que vagin passant els anys i els casos de corrupció es multipliquin? Per què els que es decideixen per aquestes pràctiques, ho fan sabent el perill que corren?

Què ho fa que vagin passant els anys i els casos de corrupció es multipliquin? Per què els que es decideixen per aquestes pràctiques, ho fan sabent el perill que corren? González i Mariano Rajoy no van haver d'afrontar cap judici, però van caure per la corrupció. El pas a la història que s'havia construït Jordi Pujol per a la seva jubilació daurada, va caure per la corrupció. Josep Antoni Duran i Lleida no va tenir mai opcions de ser el successor a CiU en part pels afers de finançament d'Unió. I així es podria anar teixint una llarga llista. A casa sempre em deien que qui més en té, més en vol i això és el que genera el poder. Voler-ne més, aspirar a pertànyer a l'elit com més anys millor, poder prendre decisions que afecten moltes persones, en definitiva, conservar el poder.

I quan s'hi arriba, alguns es pensen que són immunes, que mai se sabrà el que fan d'amagat o a qui beneficien sense que hi hagi cap mínima vàlua o decència. Creuen que els tallafocs ho pararan tot i no és així. Sovint són els cadàvers a l'armari, persones que estaven implicades i que han deixat d'interessar, els que aixequen la llebre i acudeixen a la fiscalia. Altres vegades són els mecanismes de seguretat més imprevisibles els que posen les xarxes al descobert. A Madrid és el que va passar; un banc va detectar la compra de iots i cases que no tenien explicació aparent, fet que va desencadenar una investigació que ha portat fins a Carlos Martínez-Almeida -cosí de l'alcalde- i a Luis Medina -fill del duc de Feria i de la model Naty Abascal-.

Al final s'acaba sabent quasi tot, encara que hagin de passar molts anys per arribar a unes conclusions, que sovint són de mínims, que certifiquin una part de la veritat

Aquest és el principal problema per a ells i la «sort» per als ciutadans que tindran a les seves mans la decisió de castigar-los o no un dia en unes eleccions. Al final s'acaba sabent quasi tot, encara que hagin de passar molts anys per arribar a unes conclusions, que sovint són de mínims, que certifiquin una part de la veritat. Les mascaretes que tapen qualsevol classe de corrupció no serveixen per a quasi res, com aquelles que un parell d'empresaris espavilats i un cosí de l'alcalde van vendre a l'Ajuntament de Madrid.