Ara que Espanya es prepara per acollir la transcendent cimera anual de caps d’Estat i de Govern el proper mes de juny amb motiu dels quaranta anys de l’ingrés a l’Aliança Atlàntica, és bo recordar que l’entrada a l’OTAN va ser un dels escassos motius de discrepància en la política exterior del començament de la democràcia. Ni molt menys, tots els partits amb vocació de govern, i que han governat en els últims 44 anys, estaven a favor de l’ingrés. En aquest sentit, el ràpid ingrés negociat l’any 1981 segurament és el llegat més important de la presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo, que no va arribar als dos anys.

La principal dissensió que va viure la política exterior espanyola els primers anys de la democràcia va ser sobre l’oportunitat de la incorporació d’Espanya a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). Mentre que els governs del president Adolfo Suárez van posposar l’ingrés a l’Aliança Atlàntica –tot i que era un pas lògic en el camí d’homologació al bloc europeu i al vincle transatlàntic–, el Govern del president Leopoldo Calvo-Sotelo va accelerar l’ingrés a la Aliança Atlàntica. El Govern de Calvo-Sotelo considerava que la seva aposta per l’adhesió a la política comuna de seguretat euroatlàntica afavoriria la democratització de les forces armades –després de l’intent fallit de Cop d’Estat de sectors minoritaris de l’exèrcit espanyol el 23 de febrer de 1981–, ajudaria a accelerar les negociacions per a l’ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees i protegiria Espanya davant de la seva vulnerabilitat geoestratègica al flanc sud del Mediterrani. El president Calvo-Sotelo va considerar l’ingrés a l’OTAN com un dels principals afers del seu mandat: «L’OTAN vol dir que, de manera definitiva, Espanya s’orienta cap a un nou rumb. Si es contempla la línia de la política exterior espanyola fins al 1981, segueix en termes força propers al franquisme. Amb l’ingrés a l’OTAN hi va haver un gir que espero definitiu, gairebé gosaria anomenar-lo secular, de la política exterior espanyola». Entrevista a Leopoldo Calvo-Sotelo a La apuesta del centro. Historia de la UCD, de Silvia Alonso-Castrillo, pag. 461.

El president del Govern anuncia la intenció d’impulsar un ingrés ràpid a l’OTAN el 18 de febrer del 1981 davant el Congrés dels Diputats en el discurs d’investidura. A l’octubre del mateix any es produeix el debat parlamentari i la votació per a l’ingrés d’Espanya a l’Aliança Atlàntica. Els vots a favor dels grups parlamentaris d’UCD, l’Aliança Popular, la Minoria Catalana i la Minoria Basca (que fan majoria absoluta) es troben amb l’oposició en bloc dels partits d’esquerra. Des del 1977 el rebuig a l’entrada a l’OTAN havia esdevingut un senyal d’identitat política per als partits d’esquerra malgrat que el govern de la República espanyola a l’exili s’hagués mostrat favorable a aquest ingrés. En el mandat d’Adolfo Suárez, aquest va preferir evitar aquest debat per defugir uns punts que haurien pogut perjudicar els difícils equilibris de la transició política. Només a l’octubre del 1980, Suárez tracta l’assumpte de l’ingrés a l’OTAN amb el seu ministre d’assumptes exteriors, José Pedro Pérez Llorca i posteriorment li dona instruccions de preparar el terreny per la via de la màxima discreció i sondejant els països més refractaris a la candidatura. Suárez va dimitir el gener de 1980 i no es va conèixer fins molts anys després aquests incipients passos al final del seu mandat presidencial.

El 30 de maig del 1982 Espanya esdevé membre de ple de dret de l’Aliança Atlàntica. El 28 d’octubre del 1982 el Partit Socialista Obrer Espanyol guanya les eleccions parlamentàries amb una majoria absoluta de 202 escons al Congrés dels Diputats. A la pàgina 47 del programa electoral amb què va concórrer a les eleccions, el partit guanyador es compromet a celebrar un referèndum per consultar la ciutadania sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. D’una banda, el PSOE havia votat en contra de l’entrada a l’OTAN alhora que havia desplegat una intensa campanya política durant la presidència de Calvo-Sotelo sota el lema «OTAN, d’entrada NO». En la formació del Govern resultant de les eleccions d’octubre de 1982, el nou president Felipe González va nomenar ministre de Defensa Narcís Serra, un dels pocs dirigents del partit que aleshores ja s’havia pronunciat obertament a favor de la permanència a la aliança militar. El 12 de març del 1986 es va celebrar el referèndum consultiu a l’empara de l’article 92 de la Constitució espanyola sobre la permanència a l’OTAN convocat pel Govern en compliment del seu compromís electoral. El Govern socialista va fer campanya activa per la permanència a l’Aliança Atlàntica i la seva posició va resultar guanyadora. La pregunta del referèndum va ser: «Considera convenient per a Espanya romandre a l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel Govern de la Nació?». La participació va assolir el 59,42% del cens electoral. El sí es va imposar amb un 52,5% i el no va aconseguir un 39,85% dels vots. Vaig conèixer el sociòleg encarregat d’anar enquestant a la població per trobar l’enfoc a la pregunta que donés el tomb favorable a l’opinió pública. Va ser un dels primers treballs d’un dels millors sociòlegs d’Espanya, Jaime Miquel. En aquell referèndum, els partits de centre i dreta que van donar un sí ràpid i incondicional en la votació parlamentària de la tardor de 1981, no van tenir la mateixa actitud en la consulta de 1986. Molts consideraven que era un referèndum per resoldre una querella interna dintre del laberint de l’esquerra espanyola i van demanar l’abstenció o van tenir una actitud ambigua durant la campanya. Alguns líders dels partits de centre i dreta posteriorment van fer autocrítica i es van arrepentir de no haver demanat un sí de forma activa.

Així doncs, més que una dissensió al si de l’arc parlamentari, la permanència d’Espanya a l’OTAN va resultar ser un procés de modificació de la posició dins del partit governant, el partit socialista, que va transitar del no al sí a la permanència a l’OTAN. Una de conseqüències de la modificació de posicions a l’esquerra davant del referèndum va ser que a la calor de la campanya del no a l’OTAN va néixer el moviment Esquerra Unida que va substituir i ampliar l’oferta electoral que fins a les eleccions del 1982 havia representat el Partit Comunista Espanyol i altres partits contraris a la permanència a l’Aliança Atlàntica.

Avui dia, ni Unidas Podemos demana la sortida d’Espanya de l’Aliança Atlàntica i s’ha fet enrere en el punt programàtic de la negociació de la permanència de les bases militars nord-americanes a Espanya. Convé valorar l’evolució de les coses i les posicions en perspectiva. La seguretat té un preu i a vegades la pau és armada.