L’amor no correspost és font inesgotable de cançons: del Ne me quitte pas de Jacques Brel al Corazón partío d’Alejandro Sanz passant per milers de boleros i per tots els palos del flamenc, s’han escrit rimes plenes de sentiment per narrar el dolor del menyspreu. Ja ho deia l’alcoià Camilo Blanes Cortés, àlies Camilo Sesto: «sempre m’enamoro de qui de mi no s’enamora, i per això la meva ànima plora». Ja fa temps que Catalunya plora per l’esterilitat del seu amor a Espanya, i això no és vida. Sí, ja sé que sembla el contrari, que veus espanyoles ens diuen que ens estimen i que molts catalans proposen engegar els veïns a pastar fang, però la demoscòpia explica una altra cosa. S’acaba de publicar un estudi sobre afeccions i desafeccions entre els habitants de set comunitats autònomes espanyoles, entre elles les més poblades, i el resultat és claríssim: els catalans els estimem a tots ells molt més del que ells ens estimen a nosaltres.
En una escala de zero a cent, només els bascos ens puntuen per sobre de cinquanta. Ens donen un 56, i nosaltres a ells un 64. Però és que els extremenys ens suspenen amb només 34 punts, mentre que nosaltres els n’atorguem 53. Andalusia ens dona un 41, i nosaltres a ella un 59. L’esquema es repeteix amb Galícia, el País Valencià i fins i tot Madrid. Tant antimadrilenys com se’ns suposa, i ells són força més anticatalans. Oh Fortuna, canviant com la Lluna, ¿no tindràs pietat d’aquest racó d’Ibèria i convertiràs en mel la fel de les mirades esbiaixades? Com la Traviata, cantem sense esperança: «Amami, Hispania!» Per què els nostres afectes no desvetllen els seus? La resposta no la bufa el vent sinó la propaganda: com vols que ens estimin després de saber que privem de vàter als nens de parla castellana? El president de Castella-Lleó, del PP i reelegit gràcies a Vox, va repetir-ho al debat d’investidura. Ja que hem començat amb cançons: recorden aquella de la Trinca que diu «Passi-ho bé»?
