La Unió Europea desplega tot un seguit de directrius i directives en relació amb molts temes. El fet que Espanya és un dels estats que en forma part, tota aquesta normativa ens acaba essent d’aplicació. No sóc cap jurista expert, però fins aquí arribo: estem obligats a transposar la legislació europea a l’estatal, que després en forma de complexa cascada, acaba arribant a les comunitats autònomes. Us posaré només dos exemples dins de l’àmbit que considero que és competència del meu coneixement.

La Comissió Europea va presentar el 2016 un paquet de mesures, que es va desenvolupar per mitjà de diversos reglaments i directives, amb la finalitat d’aconseguir una energia neta per a tots els europeus i lluitar contra el canvi climàtic. Els objectius per a la UE el 2030 són: 40% de reducció d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle respecte a 1990 (any batejat com a base), un 32% de renovables sobre el consum total d’energia final bruta i un 32,5% de millora de l’eficiència energètica, entre d’altres. A aquests objectius cal afegir que la Comissió Europea va actualitzar el 28 de novembre de 2018 la seva visió a llarg termini («Un planeta net per a tots») a fi que la Unió Europea tingui una economia pròspera, moderna, competitiva i climàticament neutra el 2050. I també la UE va demandar a cada Estat membre l’elaboració d’un Pla Nacional integrat d’Energia i Clima 2021-2030 (PNIEC).

I el mes de gener de 2020, el Miteco (Ministeri més aviat de transició energètica que no ecològica) va aprovar el Pla per Espanya. Aquí això de fer plans ens agrada molt; altra cosa és que després es compleixin o no. Però donat que som valents de mena, vàrem anar més enllà del que demanava la U.E. i les fites a assolir per 2030 són: un 74% de l’electricitat produïda amb fonts renovables, com a mínim el 42% de la demanda final d’energia ha de procedir d’energies renovables i una millora de l’eficiència del 39,5%, respecte a l’escenari de referència.

Per aconseguir el desplegament de les renovables, tots els governs del país (d’allà i d’aquí) treballen com a bojos. Simplifiquen els tràmits d’avaluació ambiental, hi destinen grans quantitats de fons Next Generation, fan fulls de ruta, busquen la complicitat d’alguns científics i fins i tot la consellera de ram diu «que bonics són els aerogeneradors marins» després d’un viatge a Dinamarca i el president Aragonès, planteja una eventual interconnexió del parc eòlic Tramuntana amb el projectat a la Catalunya Nord, malgrat que la Generalitat no té cap competència en aquest parc industrial que es vol instal·lar al Golf de Roses. Embolica que fa fort!

A mi que les administracions (sobretot la catalana que no ha fet res en el camp de les energies renovables en els darrers 10 anys) vagin ara a corre cuita per fer la transició energètica, em sembla que és el que cal fer, a condició que cap dels plans que volen impulsar no perjudiqui ni la biodiversitat, ni el paisatge, ni l’economia ni la salut de les persones. Però la qüestió està que Europa parla també d’altres coses.

Per exemple la Comissió Europea ha publicat les directrius perquè els Estats membres comencin a identificar les zones que han de ser preservades i complir així amb l’objectiu de l’estratègia europea de Biodiversitat 2030, que és arribar a aquest any amb un 30% d’àrees terrestres i un 30% de zones marines protegides. D’aquest percentatge, a més, un 10%, tant en la terra com en la mar, tindran una protecció estricta.

Doncs bé, ara mateix (2022) el percentatge d’espais marins protegits al conjunt de l’estat, i també a Catalunya, és d’un 12% aproximadament. Queda doncs molta feina a fer si en menys de vuit anys volem més que duplicar la superfície de les àrees marines protegides. On ho farem?

La costa catalana té dos extrems d’alt valor ecològic (a l’entorn del Cap de Creus i el delta de l’Ebre), una costa central molt artificialitzada (l’àrea metropolitana de Barcelona), amb una predominança de costa baixa sorrenca a excepció de la Costa Brava, de Sant Feliu de Guíxols amunt. Els fons sorrencs no són deserts i acullen per exemple, les restes de les comunitats de fanerògames marines (especialment davant de Mataró, de Vilanova i al golf de Sant Jordi) que han vist reduir dràsticament la seva superfície per agressions físiques i de contaminació. Els espais que actualment ocupen aquestes plantes ja són zones protegides.

On incrementar els espais marins protegits? Sembla lògic ampliar els que ja existeixen i que han nascut amb limitacions (per exemple, caldria protegir el canó marí de Palamós per les mateixes raons que s’ha protegit el de Cap de Creus). Però els responsables de la Generalitat parlen molt més de fer créixer l’eòlica marina que la protecció de mar, malgrat que les dues coses les mana la Unió Europea. És a dir, per raons que no identifico, són més sensibles a la transició energètica que a la biodiversitat. O potser protegir com cal la biodiversitat faria impossible, algun o tots els projectes que tenen entre mans? Francament, no els veig molt preocupats amb això d’ampliar els espais marins amb protecció.

A mi m’agradaria que la Consellera Jordà digués un dia: «que bonics són els espais marins protegits, ara que n’he vist a Dinamarca». O fins i tot, el President Aragonès: «crearem el Parc Natural de Canons Marins de l’Empordà i farem una interconnexió biològica amb els espais marins protegits de la Catalunya Nord».

Somiar és gratis però de moment, pel que sembla, només escolten a Europa en allò que interessa als que volen fer negoci amb les renovables.