El darrer fracàs/utopia del poble rus fou la impossible i reprimida revolució dels soviets socialistes universals, que volien crear l’home nou. En una Rússia que no havia tingut cap dels moviments de la modernitat burgesa europea: renaixement, reforma protestant, il·lustració, revolució liberal com a França amb la reivindicació dels drets de l’home, per no parlar de la revolució industrial anglo-americana que al capdavall va suposar la implantació del capitalisme i del neoliberalisme.

A la nova URSS, un ex-bolxevic com el dictador Stalin, forçat per les potències occidentals, es veu obligat a convertir una incipient societat socialista, en un país que estigui regit per l’anomenat capitalisme d’estat, manat per un sol partit, burocràtic i totalitari que impulsarà, saltant-se totes les revolucions pendents, un important procés d’industrialització que aconseguirà, en pocs anys, convertir una societat rural, en una potència mundial de primer ordre que s’embarcarà en una cursa d’armaments irracional, en la que rivalitzarà, ni més ni menys, que amb els EUA.

Totes aquestes pressions/condicionaments econòmics, industrials i militars, faran fracassar el projecte inicial de la revolució d’octubre.

No ens ha d’estranyar que, el resultat de tot això, és que Putin, un ex-agent del KGB, ultrareaccionari i neoimperialista governi Rússia, amb mà de ferro, des de fa més de 20 anys.

La societat russa, com la majoria dels països de l’est ha estat seduïda per l’American Way of Life i aspira a entrar en la societat de l’abundància, el glamour, el poder i els diners. Un estatus que ja han aconseguit els oligarques en el món de Putin, uns actors que ocupen el lloc, en la Rússia actual, que a la societat tsarista varen aconseguir els prínceps que varen acabalar fortunes immenses.

La religió ortodoxa, l’opi del poble en els manuals marxistes, té fidels de conveniència com ara Putin i els nous oligarques que exploten els mites de la tercera Roma cristiana, que en aquest cas és ortodoxa i imperialista i aspira a liderar una creuada medieval, en la qual els russos faran la guerra, primer per a recuperar els territoris i l’esplendor de la Rússia tsarista, i després per a reconvertir als heretges/ateus, materialistes euro-americans.

Ara, quan s’acaba de celebrar el bicentenari del naixement de Fiodor Dostoievski, un dels més genials escriptors russos, hem aprofitat per a rellegir alguns dels títols més emblemàtics d’aquest turmentat escriptor moscovita.

Personalment L’idiota és la meva novel·la preferida d’aquest autor, però en Clava, el nostre assessor literari de capçalera, es decanta més per altres títols com ara Crim i càstig, Els endimoniats o el mític Germans Karamazov. En Josep Maria, és un gran lector de Nietzsche, nosaltres també tenim el filòsof alemany a la nostra biblioteca, però som més devots d’Stendhal, Balzac o Joyce. Cada any rellegim l’Ulisses en la magnífica traducció catalana que va fer l’any 1980, Joaquim Mallafrè, una novel·la de la qual enguany es commemora, el primer centenari de la seva publicació.

Una obra a la que també tornem sovint, és Guerra i pau de Tolstoi. De Dostoievski, ens apassiona més la seva vida, que la seva obra i els comentaris que fan de la seva literatura els seus traductors catalans, el vendrellenc Andreu Nin i el llagosterenc August Vidal, un professor de qui haurem de parlar algun dia més abastament. Vidal va tenir una vida molt atzarosa, va començar fent de barber a Girona i va acabar traduint les obres completes de Dostoievski així com altres llibres de Txéhov, Gogol, Gorki, Pasternak, Soljenitzin o Tolstoi.

Seguint amb Dostoievski, direm que un llibre de referència, és el que ha escrit Tamara Djermanovic (El universo de Dostoievski).

La professora sèrbia de la universitat Pompeu Fabra, ens mostra tots els aspectes d’un autor polièdric que té vessants molt contradictòries. A vegades és un revolucionari i d’altres es mostra com un reaccionari, pot ser àngel o dimoni, il·luminat o tenebrós, profeta, sant, diable...

Dostoievski va tenir una infància difícil, que va transcórrer en un asil de pàries on treballava el seu pare, un metge autoritari i alcohòlic, una combinació explosiva que no presagiava res de bo.

Orfe de mare de ben petit, el seu pare el va obligar a estudiar enginyeria militar a Sant Petersburg. La seva salut va ser sempre delicada, destacant la seva epilèpsia que el va acompanyar tota la vida.

Després d’escriure un parell d’obres de teatre: Maria Stuart i Boris Gudonov l’any 1841, dos anys després va publicar Pobre gent, la seva primera novel·la. Més endavant va escriure tot un seguit d’obres curtes, entre la que destaca Nits blanques, que anys després portaria al cinema Lucchino Visconti en una celebrada producció franco-italiana.

A la seva joventut participà en moviments revolucionaris i el 23/04/1849 fou detingut per l’eficient policia tsarista, acusat de formar part del liberal Cercle Petraixevski. Aquesta operació militar especial, el portà primer a passar nou mesos pres a la fortalesa de Pere i Pau, i a ser sentenciat posteriorment a mort, una condemna que li fou commutada en el darrer moment, per la de cinc anys de treballs forçats a Sibèria.

Un cop alliberat, l’any 1854, es va reincorporar a l’exèrcit com a soldat ras. En aquesta època, torna a poder llegir i escriure. Les seves desgràcies, en l’aspecte personal tampoc no s’aturen atès que es casà dues vegades i dues vegades enviudà, també se li moriren dos fills. Tingué seriosos problemes amb el joc i, entre novel·la i novel·la fundà un parell de revistes opositores que foren clausurades.

Dostoievski, un home religiós, no deixarà mai d’escriure a favor dels paries. Ell mateix, va passar moltes misèries, escrivint de nits a la llum de les espelmes. Acabà arruïnat com Van Gogh, un altre místic cristià idealista. Fiodor i Vincent, dos personatges plens d’amor per als ofesos humiliats de la terra.