Molts estudiants universitaris rebutgen tant les elits com la noció d’estàndards sobre el que està bé i el que està malament. Està bé el que, a mi, em sembla bé, pensen.
Entre alguns dels seus professors, es dona igualment la tendència a creure que les nocions d’objectivitat o competència no serveixen per a res. Es diu que no hi ha història veritable, sinó visions de la història. No hi ha interpretacions correctes de les obres literàries, sinó interpretacions diverses. Fins i tot, s’afirma que la física és tendenciosa. El ciutadà mitjà repeteix que els intel·lectuals no són millors que la resta. La seva hipòtesi és que si s’aconsegueix demostrar que el suposat savi és realment una persona normal i corrent, no caldrà reverenciar les seves opinions. Els tertulians, figures cada vegada més sinistres que aparentment saben de tot, i de manera espontània, són els abanderats d’aquesta negació populista. Xerren i xerren, a la televisió, a la ràdio i a les xarxes socials, perquè s’han adonat que, com més revelador resulti el discurs d’algú que parla de si mateix, més probable serà que l’audiència els mostri amb entusiasme la seva aprovació. Per això, ells són el filtre de la realitat i de l’experiència del seu públic.
