Aquests darrers dies s’han publicat una colla d’enquestes. L’aparició de Núñez Feijóo en el panorama polític suposa canvis importants en la intenció de vot dels espanyols. Ja se sap que en política un any i mig és una eternitat i que els esdeveniments es succeeixen a un ritme frenètic, per la qual cosa fer elucubracions en clau electorat seria a hores d’ara massa agosarat. En tot cas, aquests estudis sociològics són molt útils per a les formacions polítiques que marquen un full de ruta decisiu en la presa de decisions.

Certament, Núñez Feijóo no és Pablo Casado. L’actual líder entrarà de ben segur en els nínxols de vot socialista, mentre que el seu antecessor estava pendent sobretot de Vox. Ara l’estratègia popular ha canviat radicalment i explotarà al màxim la personalitat d’un candidat tranquil, solvent, amb experiència de govern i un pèl avorrit. La gent de dretes, ja se sap, no vol tsunamis ni exabruptes i això representa un plus de motivació important. A més un home de seixanta anys pot ser també un referent moral davant les criaturades dels seus antecessors protagonitzades sobretot a la Comunitat de Madrid.

Però qui de debò hauria de començar a tremolar és el PSOE. El baròmetre del Gesop per al grup Prensa Ibérica és letal per a les aspiracions socialistes: Feijóo i Díaz superen Pedro Sánchez en valoració i el PP s’allunya àmpliament del PSOE amb intenció de vot.

Malgrat els anys que portem de legislatura, el PSOE no ha aconseguit enlairar el vol. Després del triomf de Díaz Ayuso, els populars són els grans favorits i tenen La Moncloa més a l’abast que mai.

Què li passa el PSOE? D’antuvi no ho ha tingut fàcil. La gestió de la pandèmia no ha estat senzilla i així com a Europa els partits feien pinya al costat dels governs, a Espanya l’oposició va intentar desgastar al màxim la figura del president i dels seus ministres de Sanitat. D’altra banda la crisi econòmica –bàsicament energètica– lligada a la guerra d’Ucraïna ha provocat un augment de preus que afecten directament la butxaca dels ciutadans.

Però a aquests dos fenòmens no fàcils d’administrar s’hi ha d’afegir la pèrdua del contacte directe socialista amb els seus potencials electors. A mesura que passen els mesos el PSOE perd el contacte amb el carrer i les manifestacions en contra del govern es succeeixen contínuament als carrers i places de Madrid.

L’Espanya rural fins ara ha estat bipartidista. El món municipal té una gran majoria de regidors progressistes. Però com s’ha vist en les darreres eleccions a Castella-Lleó han sorgit diverses plataformes de caire local i provincial que s’emporten els escons socialistes. Aquesta nova situació palesa la manca de connexió entre els fins ara representants del PSOE i els seus votants.

Molt significativa ha estat l’aparició de Vox en el món rural i els barris obrers perifèrics de les grans ciutats industrials. Només cal veure on es consolida Marine Le Pen a França, per a adonar-se que aquest nou panorama també s’està repetint a l’Estat espanyol. El vot de protesta ja no és residual, sinó que pot arribar a ser majoritari en alguns segments de la societat.

El PSOE no té els votants de Macron. Molts d’ells a casa nostra s’anirien al PP, per la qual cosa si Pedro Sánchez només pot comptar amb els vots de centre-esquerra ho té complicat, atès que Yolanda Díaz, si es presenta, imitarà Mélenchon.

Des fa ja força anys que el PSOE no arriba als 120 escons. Algunes enquestes només n’hi atorguen un centenar i els càlculs són fàcils de fer i més ara que Feijóo lluitarà pel centre polític. Els estrategues socialistes han de reflexionar i pensar molt bé com poden tornar a connectar amb un segment d’electors que s’allunyen a grapats. La propera prova de foc serà Andalusia i encara avui el seu candidat no ha trobat un discurs que pugui engrescar mínimament la gent d’un territori que fins fa tres anys sempre havia votat socialista.