Els gremis no entenen de termes mitjans. En una banda, hi ha aquesta tendència tan generalitzada a protegir-se mútuament i riure’s les respectives gràcies, preferiblement entre persones que han transcendit les relacions professionals i la seva amistat (o simple simpatia, que això va per graus) els empeny a convertir el corporativisme en un vincle acrític i de picades d’ullet. Aquesta conducta es troba a tots els gremis, sense excepció: fins i tot quan les relacions entre iguals tenen asprors, quan l’atac ve de fora del sector es repleguen com espartans i es defensen amb una vehemència digna de millor causa. Compte, que sovint l’objectiu és noble i les intencions, honestes, però en nombroses ocasions aquesta reacció passa per un contraatac desraonat i pontificant. El gremi periodístic, per citar-ne un de proper a qui això subscriu, n’és un exemple molt pràctic. A l’altra banda, diametralment oposada, hi ha la tendència al fratricidi, és a dir, la lluita velada i ocasionalment catàrtica i pública entre membres d’una mateixa congregació. Si fos un debat o una crítica constructiva, encara rai, però el problema és que tradicionalment la trifulga va acompanyada de pèrdues de respecte, destrucció del contrari i voluntat fiscalitzadora. Aquí també hi ha un altre exemple proper, el del sector literari. Els dies previs a Sant Jordi, en què els seus protagonistes es manifesten amb particular obcecació, ha deixat unes quantes demostracions del tema. Com a tot arreu i a tots els sectors, hi ha gent que viu i deixa viure, que treballa sense mirar el del costat i que frueix de la fortuna de dedicar-se al que li agrada sense escopir àcid a la resta de col·legues. Però també n’hi ha uns quants que es dediquen a repartir carnets (qualitatius, sí, però és que s’arriba a qüestionar què és un escriptor i què no), a pixar-se als jardins aliens i actuar com si la seva veritat fos inalterable. Tot plegat, uns i altres, els de més enllà i els de més cap aquí, acaben configurant un món en què no es pot parlar de res sense tenir por d’un veredicte sense proves. Construeixen un relat excloent i mancat de matisos on qualsevol dissonància és susceptible d’un ventallot, i on l’intent de passar desapercebut és vist com una provocació. L’antídot acaba essent el mateix en tots els casos: calmem-nos. Com deia Ricky Gervais, al final morirem tots i no hi haurà seqüela. I per ingenu que soni, el sol intent de ser creatiu en una societat tan plena de messies autoproclamats ja hauria de ser un excel·lent motiu perquè et deixin en pau.
