La setmana passada vaig escriure que la primera botiga que es va tancar va ser la dels veïnats rurals despoblats per l’accelerat dinamisme industrial a finals de la dècada del 50, que provocà que els pagesos abandonessin la casa i s’incorporessin a la comunitat fabril. La botiga, orfe de clients, va plegar.
Els paisatges urbans han canviat radicalment, moltes persones ho lamenten moguts, especialment, per un sentiment enyoradís. Voldrien un món quiet; la memòria nostàlgica els fa recórrer el carrer per on passaven de petits i sovint veien la gallinaire, l’esparter i el sabater que posava la tauleta de treball a fora. Alguns oficis s’extingiren: el de carboner, traginer, llauner, portafeixos, carreter, espardenyer, bastaix, jornaler, pelasuros, matalasser.
Les primeres que van abaixar definitivament la persiana van ser les que venien carbó, llenya i eines per la llar de foc. El gas i l’electricitat les van consumir. Va ser tan decisiva aquesta energia a l’abast de tothom que perjudicà greument l’economia de molts pobles com Beget, Osor, Espinelves, etc. que part de la seva riquesa procedia de la gran quantitat de carbó que subministraven al mercat.
Després van caure les tendes especialitzades, la lleteria, la del peix salat, bacallà, sardines, arengades, olives i confitats de pebrot, bròquil i productes anomenats ultramarins. També algunes resistiren renovant-se i ampliaren amb nou gènere com va passar amb les gallinaires que es posaren a vendre productes no relacionats amb l’aviram. Amb la desaparició d’alguns oficis va ser eliminat l’establiment: matalassers, esparters, bastoners, boters, sabaters, igual sort van córrer el paraigüer, quiosquer, llauner, etc.
Algunes botigues no van tancar sinó que es van desplaçar a una nova zona més comercial, que s’havia posat de moda, com és el cas de Girona; botiguers de la Rambla es traslladaren a l’Eixample per satisfer la clientela. Aquest dinamisme urbà es donà en moltes poblacions; en el meu poble, el carrer més venedor, on es concentraven els bars, els comerços, restaurants, tres hostals, i els bancs, es desfigurà i paral·lelament creixé un nou barri botiguer, on abans només hi havia horts, patis, jardins i magatzems i ara és el més concorregut, el més venedor.
L’evolució comercial s’ha ensenyorit amb les botigues tradicionals i moltes han tancat superades per les àrees de servei, els supermercats, però hi ha factors humans que hi han contribuït: la gent no té temps per visitar botigues especialitzades i van a la que hi troben de tot. Les noves generacions no estan vinculades sentimentalment amb cap botiguer perquè ja no acompanyaven a la mare. Una noia de trenta anys quan comprà en una botiga de barri un pit de pollastre d’un saludable color rosat se sorprengué perquè sempre els havia vist grocs i esmorteïts.
Tanmateix, on s’ha produït la gran transformació és en la forma d’atendre als clients, el tracte personal s’ha fet fred i sovint desconsiderat. Poso exemples reals de la relació amable del venedor d’abans amb els parroquians i uns altres d’actualitat.
El meu carnisser gironí de tota la vida que va tancar la botiga de la plaça de Sant Pere per jubilació, l’Arcadi, era respectuós i servicial, sense ser embafador; volia servir i satisfer als seus habituals clients i que ningú es quedés sense el producte impedint una compra excessiva per part d’algú d’una mercaderia que en deixaria sense als altres.
Un dia que volia cuinar vedella amb bolets i que seríem quatre a la taula li vaig preguntar quanta n’havia d’agafar. En va tallar 400 grams. M’ho va ensenyar i li vaig demanar que en poses més, que érem molt menjadors; ho va fer de mala gana i com que em va semblar insuficient i li vaig dir que en tallés més.
- No, perquè no menjaríeu patates.
En Quico i l’Albert portaven El Cau del Llop, un bar on servien a la nit torrades amb truita o formatges. Em van preguntar on podien comprar embotits i botifarres. A quatre-cents metres hi teniu una carnisseria. Una companya ho corroborà afirmant que l’Arcadi feia la millor botifarra de perol que es podia menjar. L’Albert va anar a proveir-se i els clients el van felicitar per la qualitat dels embotits.
Dos dies després vaig entrar a la carnisseria, l’Arcadi acabava de despatxar a l’Albert cinc catalanes i després li demanà sis paltrucs. Va ser quan l’Arcadi no va poder aguantar-se i li recriminà que no volia que s’ho emportés tot perquè hi havia d’haver gènere per a tothom. Li exigí que li tornés les cinc catalanes i només li va permetre que se n’emportés dues, de paltrucs, tres, i li anà rebaixant totes les seves peticions pel bé comú. L’Albert em confessà que no li havia advertit de com era l’amo i jo simplement li vaig dir que no podia buidar-li la carnisseria i que aquestes eren les regles del joc.
(Sempre he enyorat el que em servia l’Arcadi per menjar com també les converses que mantinguérem).
La mala educació d’alguns dependents. Vaig entrar en una pastisseria i fleca d’un poble de l’Empordà al costat de la carretera. La dona amb un davantal ple de llànties mastegava amb la boca oberta xiclet. Li vaig demanar tres xuixos:
- Per què me’n demanes tres si només en tinc dos? No veus que en el taulell només n’hi ha dos?
- No sé si en té guardats a la nevera o en algun altre lloc.
- Doncs, no.
En un supermercat a una dependenta joveneta li vaig preguntar el motiu d’una anomalia que havia observat.
- Per què m’ho preguntes?
A partir d’aquí a cada pregunta que li formulava em responia amb una altra pregunta, fart de tanta conversa absurda, li vaig fer notar que quan una frase és interrogativa s’espera una resposta. I ella em digué:
- Per què?
