Araó d’un estimulant concurs d’anècdotes convocat pel Festival Còmic de Figueres durant la setmana passada, he recordat una de grossa que vaig viure quan estudiava publicitat a la bonica vila de Girona. En aquella època compartia pis amb uns col·legues un xic degenerats; en efecte, érem una lamentable simbiosi entre els protagonistes de Porky’s i Revenge Of The Nerds. Un divendres a la tarda, mentre em preparava per tornar a casa el cap de setmana, un d’aquells energúmens va arribar cridant que ens havien convidat a una festa on hi hauria alcohol i –sobretot– «tralarí-tralarí» a dojo. Davant d’aquella exultant mostra d’optimisme, el consell fornicador del pis va debatre d’urgència la proposta, fet que responia, bàsicament, a les ganes de sucar el melindro que hi havia entre tots els seus membres. Tal com sona. I després de dutxar-nos a consciència i triar el ventafocs encarregat de portar el cotxe, vam marxar espitosos a la recerca d’aquella mare de les festes que havia de marcar les nostres vides. Ho sé, anàvem més cremats que el mapa de Bonanza.

Al poc d’arribar a aquella masia mig perduda entre boscos, el suflé de l’eufòria no va trigar a rebaixar-se. Entre que havíem arribat massa aviat i que allò semblava una plantació de naps, s’esbossava un panorama desolador per les nostres desbocades hormones heterosexuals, el que convertia l’alcohol com a obligat pla B. Un ponx de color rosat sospitós, feia estona que ens cridava des de la barra improvisada d’aquell antre de mala mort. La veritat és que desprenia un «buquet» a benzina repugnant, i de gust empitjorava. Me’n vaig fotre tres o cinc gots gola avall. Pocs minuts després, inexplicablement, la nit va acabar animant-se, fins al punt de trobar-me de cares amb el meu crush de carrera per entrar-la borratxo, vocalitzant pitjor que quan en Rocky crida l’Adrianne al final del primer film. Les seves rialles, i algun petó furtiu, van acabar esdevenint el trist preàmbul al meu desmai.

Al matí, mentre obria els ulls a dures penes i la boca em salivava amb regust de dièsel, vaig adonar-me que estava despullat i –el més inquietant–, que el braç d’algú em repenjava sobre l’espatlla. Per un moment vaig pensar que havia seduït aquella nimfa... Però en girar el cap, vaig descobrir, amb estupor, que qui m’abraçava era un paio que no coneixia de res. El pànic em va envair i, com si es tractés d’un acte reflex, vaig palpar-me la rereguarda per si notava quelcom sospitós. I no. Passats aquells primers i esfereïdors instants, el paio, encara adormit, em va estrènyer amb força cap a ell. I llavors vaig recordar que era un amic torracollons d’un del pis, un estudiant de dret que s’havia acoblat a la festa a última hora i que, en ser el meu, l’únic llit de matrimoni del pis, s’havia ficat a dormir allà. Assimilat això, em vaig calmar. Fins i tot vaig tornar a adormir-me plàcidament... Feia tant de temps que ningú no m’abraçava!