Dimarts, a la roda de premsa del Consell de Ministres, un periodista va preguntar sobre el pacte del PP amb Vox a Castella i Lleó i sobre l’espionatge telefònic a dirigents independentistes catalans. La ministra portaveu, Isabel Rodríguez, va respondre que el Govern «estaria vigilant» perquè l’executiu castellà no fes res contrari a «la democràcia i les llibertats», i que no tenia res de nou a dir ni cap iniciativa a prendre sobre l’altra qüestió.

Quines galtes.

El Govern que surt per la tangent quan es denuncia un atemptat radical a drets fonamentals com la seguretat, la privacitat i el secret de les comunicacions d’un grup de polítics i activistes socials de Catalunya, es permet alhora instituir-se en vigilant dels comportaments democràtics i el respecte a les llibertats.

Quin vigilant més galdós! No és només la contradicció entre els dos termes, és el fet que els expressi dins la mateixa resposta, un rere l’altre, sense ni tant sols una certa pausa que distregui l’audiència.

Què alimenta aquest desvergonyiment? La resposta la podem buscar en una tesi del nacionalisme espanyol que ha esdevingut clàssica. Quan ETA matava, a Madrid hi havia qui deia que el separatisme pacífic català era una amenaça molt més greu que el terrorisme basc, perquè al segon se’l podia vèncer per la via policial i judicial, a diferència del primer. L’important d’aquest pensament és que implica una equiparació entre els dos fenòmens. I si consideren que les amenaces són equiparables, deuen pensar que també ho poden ser les estratègies per combatre-les.

Pegasus és un programari d’espionatge que només es ven als governs i a les agències governamentals sota el compromís que l’utilitzaran contra el terrorisme i el crim organitzat, però a Espanya bàsicament s’ha fet servir contra el món independentista català, i això ens diu molt del pensament dels seus usuaris. I explica per què la ministra portaveu s’espolsa el tema sense immutar-se.