Això és el que diu la Bíblia, però segur que les coses no van anar així. Aquestes paraules les pronuncia la noia que ens fa una visita guiada al Museu d’Art, davant del quadre Lot embriagat per les seves filles, d’Andrea Vaccaro. Com que algunes de les persones que fan la visita no coneixen la història d’aquest incest detallat a l’Antic Testament, la guia explica que, a la pintura, es pot veure el moment en què les dues noies –que volen tenir descendència i no poden perquè l’únic home que tenen a prop és el seu pare– fan veure vi a Lot per, un cop borratxo, seduir-lo i anar-se’n al llit amb ell. Les dues joves van quedar embarassades de Lot, i van tenir l’encert de posar als seus fills els noms de Moab (de l’hebreu, «del pare») i Ammon (en hebreu, «fill de la meva gent»). Molt subtil.

Les paraules de la guia –«segur que les coses no van anar així»– em preocupen. Què vol dir, exactament? Insinua que no van ser les filles les que van seduir al pare, sinó que Lot va abusar d’elles? Li sembla més tolerable la idea del pare violant a les seves filles que la de dues dones decidint fer una cosa perversa? Millor víctimes que malvades? A mi m’agrada més pensar que les noies van decidir tirar pel dret i treure algun profit d’un pare que només uns versicles abans les havia ofert a tots els homes de Sodoma perquè fessin amb elles el que volguessin (Gènesis 19:8).

El mateix dia, però unes hores més tard, visito amb l’Eva la meravellosa exposició Art i mite. Els déus del Prado, al CaixaForum Girona. Deixant de banda l’espectacularitat de les peces que la integren, el que més m’agrada de tot és com està explicada tota la mitologia grega i romana. La genealogia dels déus és de tot menys avorrida: hi ha amors, amants, incestos, enganys, raptes, metamorfosis, morts, mutilacions, càstigs, trampes, passions, gelosies... Riu-te’n de les telenovel·les turques!

L’Eva i jo ens aturem davant de cada quadre, el comentem, ens hi fixem, busquem els detalls. Una de les treballadores del CaixaForum ens veu tan interessades que se’ns apropa un parell de vegades i ens dona algun detall que se’ns havia passat per alt. Li comentem, divertides, la quantitat i varietat d’embolics amorosos protagonitzats pels déus. La noia es posa seriosa i, com si fos un secret, baixa la veu per dir-nos: «Sí. És molt fort. M’han dit que estan pensant a reescriure els mites, perquè clar, totes aquestes coses que passaven no es poden tolerar». Em quedo tan compungida que no reacciono. No encerto ni tan sols a preguntar-li qui està pensant a reescriure els mites, ni quins criteris seguirà, ni si després dels mites reescriurà la història de Lot, i la Bíblia sencera, i qualsevol llibre que descrigui un incest, qualsevol cançó que parli de violència, qualsevol pel·lícula que tingui una escena de sadisme. I, posats a fer, que reescrigui tots els llibres d’història, que també estan plens de coses que no es poden tolerar.