Ser llacista és no deixar mai de sorprendre’s, cosa que converteix els llacistes en els éssers més feliços de la terra, tan feliços com els nens, als qui cada dia se’ls revela alguna novetat. Aquests dies els llacistes han descobert amb esbalaïment que els espies espien, i estan que no surten del seu astorament. Així que aquí els tenen vostès, amb els ulls oberts com un nen en veure caure la neu per primera vegada. Quines coses que passen.

- Com és possible que gent que cobra per espiar, espiï als qui estaven involucrats en converses amb espies russos, intentaven carregar-se l’estat i pretenien fracturar Catalunya?- es pregunten, alhora que s’admiren que aquestes coses succeeixin. Criaturetes.

La capacitat de sorpresa del llacisme és infinita. Temps ha, van descobrir que allò que portaven els policies a la mà no eren batutes amb les quals dirigir-los quan cantaven «els carrers seran sempre nostres», sinó instruments anomenats porres, que ajuden a convèncer els ciutadans que deposin la seva actitud quan les paraules no basten. Qui els ho havia de dir. O el dia que, sorpresa, sorpresa, es van adonar que el famós «mandat popular» no significava res. Sorpresa va ser també observar que els polítics que incorren en delictes, són jutjats i condemnats, sorpresa doble en aquest cas, en adonar-se que les manifestacions a favor seu no serveixen d’atenuant per a rebaixar-los la condemna, molt menys perquè surtin en llibertat. Per no parlar de la gegantesca sorpresa -aquesta, del tot incomprensible- en veure que ni tan sols els llaços grocs penjats de solapes i balcons tenien cap utilitat. I Europa? Després de repetir cada dia que el vell continent esperava la republiqueta catalana amb els braços oberts, al final va resultar que ningú els va donar suport: nova sorpresa llacista. Jo els envejo. Cap major felicitat que aixecar-se cada dia sabent que la vida et sorprendrà? Un, que ja fa temps que viu en l’edat adulta i poques coses el sorprenen, troba a faltar l’edat de la innocència que ja només persisteix en nens i llacistes.

Viure fora de la realitat provoca sorpreses cada vegada que aquesta es manifesta, que sol ser cada dia. Això dels espies espiant no ha estat l’última, per fortuna el bon llacista troba sempre un motiu per sorprendre’s. I, cosa que encara li agrada més, per queixar-se, indignar-se i acusar algú de les seves desgràcies, que no són poques. Ahir, el president català, que suma al seu llacisme el fet de ser nen i és per tant doblement innocent, manifestava indignat -amb aquella indignació que només dóna la candidesa- que «si s’ha espiat, no pot haver-hi confiança». Angelet. Qualsevol li explica que l’espionatge sorgeix precisament de la falta de confiança. Igual que sense actes immorals no farien falta capellans, sense deslleialtats no farien falta espies. Del que es dedueix que sempre hi haurà capellans i espies, almenys aquests no t’envien a resar quinze avemaries.

La republiqueta ni hi és ni se l’espera, la qual cosa sumeix els llacistes en una eterna depressió. Però a canvi d’aquest infortuni, posseeixen el do de meravellar-se cada dia amb alguna cosa que no coneixien, avui amb espies que espien, demà amb el brunzit d’un borinot. Com els nens. Pobrets.